Arcadi Oliveres ja és fill predilecte de Sant Cugat

mayo 31, 2021

El ple municipal ha aprovat la distinció a títol pòstum per a l’activista, que va morir fa poc més d’un mes

Moment de la votació pel nomenament d'Arcadi Oliveres com a fill predilecte de Sant Cugat / Foto: Cugat Mèdia

Sant Cugat distingeix de nou l’activista i economista Arcadi Oliveres, que ja és fill predilecte de la ciutat. El ple municipal li ha atorgat aquest dilluns, en una sessió extraordinària, aquesta distinció a títol pòstum en reconeixement de la seva trajectòria, però també del seu llegat i compromís cívic.

Oliveres va morir el 6 d’abril als 75 anys a causa d’un càncer terminal. El nomenament de fill predilecte per a Arcadi Oliveres s’ha aprovat amb els vots favorables dels grups d’ERC-MES, PSC i CUP-PC i Junts per Sant Cugat, i l’abstenció de Ciutadans.

L’acte ha comptat amb la presència de la vídua d’Oliveres, Janine Künzi, familiars i amics. Amb aquest reconeixement, Sant Cugat s’acomiada d’un dels santcugatencs més internacionals, que va dedicar gran part de la seva vida a lluitar pels drets socials i a divulgar la cultura pacifista. Una distinció que se suma a la resta d’homenatges a Oliveres que s’han organitzat a la ciutat.

Una declaració de la junta de portaveus, aprovada al ple de febrer i que ha donat peu a aquesta sessió plenària, reconeix la figura d’Oliveres “per la seva trajectòria a favor de la pau i del desarmament, les nombroses iniciatives en favor dels drets humans i la justícia social”. L’alcaldessa, Mireia Ingla, va traslladar tot plegat al mateix Oliveres, qui, en una mostra d’humilitat, va dir-li que no era “mereixedor” d’aquest reconeixement. En el ple extraordinari d’aquest dilluns, Ingla recorda aquell moment com a “important” perquè Oliveres “va marxar sabent que la seva ciutat l’honoraria” amb la distinció de fill predilecte.

La vídua d’Arcadi Oliveres, Janine Künzi, ha recollit el títol i ha dedicat unes paraules al ple. Ha recordat els inicis de la seva vida a Sant Cugat amb l’activista santcugatenc i ha agraït el reconeixement que se li ha atorgat. Künzi ha afegit que la ciutat “encaixa plenament” amb la manera com era Oliveres.

El ple extraordinari ha posat punt final amb les paraules i el poema dels seus companys de la Unipau i amics, Neus Sotomayor i Àlvar Roda. La sala, amb aforament limitat, s’ha posat dempeus per dedicar un sentit aplaudiment a Arcadi Oliveres.

Una vida dedicada a la defensa de la pau
Nascut el 1945 a Barcelona, Oliveres va significar-se com a lluitador antifranquista durant la seva etapa d’estudiant, quan va ser membre del clandestí Sindicat Democràtic d’Estudiants i va participar a la Caputxinada de 1966. Dos anys després va ser processat pel Tribunal d’Ordre Públic i jutjat per reunió clandestina, però finalment va ser absolt.

A la dècada dels 70 va implicar-se en moviments a favor de la democràcia i l’autogovern de Catalunya, especialment a través de l’Assemblea de Catalunya. En aquesta època va participar també en el moviment veïnal, com a fundador de l’Associació de Veïns de l’Esquerra de l’Eixample, i va militar a Cristians pel Socialisme. Des del 1974 va integrar-se a l’organització internacional catòlica Pax Christi, que va copresidir, amb Frederic Roda i Àngel Colom, fins al 1990. Als 80 va vincular-se a Justícia i Pau, entitat cristiana dedicada a la promoció dels drets humans i la pau, que va presidir.

Es va vincular activament el 2011 amb el moviment 15-M i el 2013 funda juntament amb Teresa Forcades Procés Constituent.

A Sant Cugat, la trajectòria a favor de la pau d’Oliveres s’ha visualitzat a través de la Universitat Internacional de la Pau, fundada l’any 1984 per Frederic Roda i Adolfo Pérez Esquivel. Oliveres ha estat un dels motors d’aquesta iniciativa que ha presidit fins ara.

Tertulià i col·laborador habitual de Cugat Mèdia i d’altres mitjans de comunicació del país, Arcadi Oliveres ha estat professor d’Economia Aplicada de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), membre d’una desena d’entitats i autor de diversos llibres que han divulgat les seves reflexions sobre el deute extern, les desigualtats nord-sud, el militarisme i la teoria del decreixement.


Pere Casaldàliga i la seva caminada

mayo 31, 2021

Presentación del libro “Pere Casaldàliga. Larga caminada con los pobres de la tierra”, de Juan José Tamayo, en la parroquia de Sant Medir, de Barcelona, el 8 de junio, a las 19.30. 

Juan José Tamayo es Director de la Cátedra de Teología y Ciencias de las Religiones “Ignacio Ellacuría” Universidad Carlos III de Madrid


El 9 Nou dilluns 31 de maig

mayo 30, 2021

Costa llegir noticies…

mayo 30, 2021

És difícil trobar articles que et facin créixer i serveixin, no a major glòria del que escriu sinó a favor dels moments que estem vivint, durs, de reclusió, de manera especial pels que som més grans i tenim inquietuds.

Articles d’opinió? Una gran majoria son a benefici del que els escriu. Sovint, exageradament llargs. Interessants els d’Antoni Bassas que, en poques ratlles deixa clar el seu pensament que es pot dir comparteixo. Gràcies amic, som molts els que et llegim.

Massa interès en vendre gat per llebre, ja no diguem a la TV -de la qual no soc addicta-, és una llàstima. Sort tenim de la premsa local que, ens posa al corrent del què passa arreu, i de manera especial del que es fa a casa nostra.

Costa fer un setmanari, l’experiència és molt valuosa. Em ve a la memòria temps passats quan vam endegar un setmanari a la nostra ciutat. Enriquidor en tots aspectes, saber destriar el què era interessant de tot allò que és superflu i procurar que ningú s’enfadi. Descobreixes, també, que les teves inquietuds son les de molts.


Cinquanta tres anys després d’aquell maig francés que convulsionà el món, on som?

mayo 29, 2021

Van ser  joves estudiants que de forma espontània a la Universitat de Nanterre, al front dels quals hi havia Daniel Cohn-Bendit, els que van iniciar protestes a l’ampar d’aquella ben trobada frase l’imaginació al poder. Somni utòpic? Només amb utopia podem canviar el futur del món, perquè, com diu Pere Casaldàliga, som obrers de l’utopia.

El moviment es va produir-se rera la Festa del Treball de l’1 de maig, on milers de persones es van manifestar.

Aquells joves de Nanterre ja havien sortit al carrer el mes de març per protestar contra la guerra del Vietnam i per les llibertats polítiques que NO tenien en el campus, i es van enfrontar amb la policia de forma dura.

El Govern i l’oposició ho van titl.lar  “d’escalfament jovenil, propi de nois de casa bona”.

Tampoc ho entenien els comunistes que els acusaven de servir el capitalisme.

Tot i que el moviment va ser efímer,  va ser el desencadenant de tot el que vindria a continuació:

la Sorbona es sumà als de Nanterre i, poc a poc els treballadors de diferents empreses automobilistiques, gent de la Premsa, radio, TV, organitzen la major vaga obrera de la història. Malgrat que sempre l’havien venuda com a vaga dels estudiants, poc a poc els historiadors van reconèixer que era el maig obrer, el que succeia, era que no coneixien els liders obrers -sempre muts per imposició legal- si,  els dels estudiants.

França va romandre paralitzada unes sis setmanes. Les referències escrites parlen  de 9 milions de treballadors en vaga, tres vegades més que la del Front Popular també a França l’any 1936.

No reclamaven pels seus interessos particulars sinó per tal que el ciutadà fos el centre de tota mena d’acció política i que els politics haurien d’actuar NOMÉS per delegació dels ciutadans.

El món d’avui, 53 anys després, és dels ciutadans? Jo dic NO!

Resulta curiós parlar de causes, ara 2021 ens trobem en una situació similar. El ser humà ha perdut la memòria, i novament som víctimes, igual que ho eren aquells francesos l’any 1968, de les mateixes greuges. Avui, maig 2021 tothom calla…

No patim la guerra de Vietnam però si moltes altres. Si algú reclama, de què serveix? Per què es fa la guerra? Per poder vendre armes? Qui hi guanya?

És ben conegut de tots, el món és de l’Economia i dels que la maneguen.

Quina responsabilitat tenim nosaltres respecte el futur de la Humanitat? I del que es fa i desfà a casa nostra?

Aquell maig francés que ens mostrà el camí cap a la democràcia diuen que és irrepetible. Avui, tots els que podrien parlar i dirigir son muts. Per què? Perdrien les seves prevendes…

Penso fermament que la toleràcia ciutadana ha tocat fons, és exgerada, massa avesada a dir amén, deixa que li facin gols a dojo, ens ho empassem tot dient, és el que ara toca. Mer comodisme i nomenfutism, actuem, alcem veus!

Si els ciutadans d’arreu ens unissim i actuessim a l’ensems, reclamant un món per a tothom, més just i solidari, si estiguessim convençuts de que el món és de tots i per tant hem de compartir tot allò que s’hi troba, si fossim capaços d’escoltar l’altre sense reticències de si és blanc o negre o groc; que l’aigua, el menjar i l’energia han de ser distribuits de forma equitativa, hauríem de sortir novament al carrer i exigir, als que estan al front dels governs del món, que volem compartir una altra manera de viure, digna, igual per a tots, i que aquells que no hi estiguin d’acord, que pleguin de les seves responsabilitats i comencin un nou caminar prop dels altres. Descobriran facetes humanes de les quals no tenen coneixement.

No haurien de patir per guardar les seves propietats, s’adonarien del valor de les coses, dels amics, de la familia, ara postergats per falta de temps. Si no poden viatjar, -perquè els pobres no podem viatjar- es poden dedicar a fer ús de la paraula amb els que tenen aprop i no coneixen. Descobriran altres opcions com el valor de l’amistat que supera les opulències, s’adonaran de coses belles que ens envolten com l’art, la literatura, la Naturalesa.

Impressiona la solidaritat dels pobres. Saben ser feliços i encomanar entusiasme.


El dia cuando nos historizamos la conciencia

mayo 28, 2021

Diálogo en cuarentena. Iván Padilla Bravo

Ese no tiene fecha. Puede ser uno o ninguno. Puede ser un año, un lustro, una década o un siglo. Mucho más que la apariencia temporal que utilizamos como referencia generadora de emociones que, indistintamente, nos satisfacen o insatisfacen, lo cierto es que alguna vez perdimos la virtud de la solidaridad y entramos en el  marasmo del egoísmo.

Ese momento del «pecado original» signado por la egolatría convertida en poder y en formas de acumulación de capital en pocas manos, es el vértice donde converge la expresión de un proceso, en el que el hombre, la humanidad, se alza con la creencia de estar dotado y ser «merecedor» de una subjetividad que todo a su alrededor lo objetiviza, convierte en inferior o subordina a lo que el individuo piensa y no a lo que es en realidad.

La larga trayectoria que desprende al sujeto del objeto, que escinde y convierte en dos lo que fue uno, que cosifica todo lo que no sea yo, que lo objetiviza y subordina hasta explotarlo y mercantilizarlo, tal como lo logra el capitalismo, es lo que podríamos denominar (como proceso, en su conjunto) la historización de la conciencia.

Sé que a las y los que han escogido el estudio de la historia como disciplina «científica» no les va a gustar que uno degrade sus métodos y metodologías como artimañas de la mente en función de la dominación. Razón -quizás- tenía Marx cuando nos lleva a entender que «la historia conocida hasta el presente es la historia de la lucha de clases» y, por tanto, que podemos llegar a un momento en el que ya no haya historia pues hemos conseguido reconciliarnos con la igualdad entre los individuos, humanos y no humanos, con toda la naturaleza, con la plenitud del universo, con la conciencia en expansión y libertad.

Para entender este punto, hace falta tener en cuenta que cuando nos «historizamos» la conciencia y la subimos a un cuadrilátero para someterla a un pugilato con la ideología, es porque ya habíamos comenzado a producir, distribuir y consumir todo en desigualdad. Habíamos roto, no sólo en la episteme sino (sobre todo) en el conjunto de las relaciones de producción, con el equilibrio universal. Habíamos dado lugar para amos y esclavos, para señores y siervos, para burgueses y proletarios, en fin, para explotadores y explotados.

Y, quiero insistir, en toda esta historización de la realidad, nos hemos sumergido hasta hoy en una lucha, en una guerra, en un pugilato de nunca acabar. Es hora ahora de asumir la Revolución como Poesía, como conciencia, como vuelta al corazón del universo en igualdad, como unidad en la madre, en la Pachamama, nido genuino de la libertad.

Ilustración: Iván Lira


Sense pena ni glòria…

mayo 28, 2021

Frase que repetien abans les iaies quan una cosa no tenia sentit… Avui, es fartarien de dir-ho ja que la vida de molts, massa, no te cap mena de sentit.

El món en sí que equival a dir la vida, la manera de fer han canviat de manera gegantina. Abans les rutines mataven d’avorriment: maneres d’actuar migrades, de vestir, de menjar, de moure’s, de pensar, de viure la vida jo diria que, en alguns casos, sense pena ni glòria perquè una gran majoria no tenia accés a la cultura, potser a llegir -potser no en sabia- però també per què no estava al seu abast…

Considero que la voràgine actual també mata, de manera especial les ànimes. Tot es fa per mimetisme, perquè els altres així ho fan. Resultat? No donen l’abast, en la seva pretensió de voler ser a tot arreu…


El 9 Nou divendres 28 de maig 2021

mayo 27, 2021

Els indults i la concòrdia.

mayo 27, 2021

“Un indult quan no hi ha concòrdia és difícil d’acceptar”. L’explicació que ha donat el president del CGPJ, Carlos Lesmes, sí que és difícil d’acceptar.

Qui la mesura, la concòrdia? El govern que va enviar policies a pegar? Els jutges que volien condemnar per rebel·lió? Els agents alliçonats que repetien de memòria la cançó de les “cares d’odi”?

No s’hi posin cap pedra al fetge: aquest embolic dels indults és la continuació de l’error de voler trobar la solució d’un problema polític en el Codi Penal. I per això no ens entenem amb les paraules.

Perquè van haver de buscar un delicte que encaixés a cops de martell en una manifestació com la del 20-S i empescar-se el de sedició, que no se sosté tècnicament. I per això han acabat parlant de penediment dels processats com si fossin malfactors i de reinserció com si a la societat no hi hagués més de dos milions de persones que van participar activament en els actes jutjats.

I per això s’agafen al “Ho tornarem a fer”, però no van tenir cap problema per sumar-se al “¡A por ellos!”, que era un eslògan de gran concòrdia.

Antoni Bassas és periodista


Carta abans de la matinada. Josep Mª Boixareu

mayo 27, 2021

Amigues, amics

Suposo a que cap lingüista més qualificat que jo li sabrà greu això d’”amigues, amics”. Ho faig amb bona intenció però, és clar, ja sé que gramaticalment el correcte és posar el plural “amics” per a tothom però jo, així, penso més personalment en cadascú i cadascuna de vosaltres. D’ací en endavant només em faré el “progre” amb l’entrada. Aclarit, oi?

Ja tenim govern! Jo havia callat fins ara per por a qualsevol entrebanc, però ara veig que va seriosament. Així que nosaltres “calladets” i a fer bondat que ja ens hem queixat prou; alguns fins i tot havíem arribat a estar emprenyats, però ara no serem nosaltres, al menys jo, els qui posem traves a la governabilitat. He dit a la governabilitat, no a la renúncia a la crítica i, si pot ser, constructiva. Els comentaris que faig a continuació son tots de bona fe, fins i tot quan em fiqui amb els de més enllà.

Se suposa que els consellers (m’aguanto el “conselleres” i això que son majoria, no és just l’aguantar-me) ja deuen estar treballant als seus despatxos posant la foto de la dona, el marit, els fills i algun record com el timó que en el seu dia va posar el president Mas al seu. Triant secretaris o secretàries (això deu estar permès), la planta d’interior per al racó més lleig i, sobretot, el secretari(a) general, directors generals(*) i la cadira ergonòmica, no fos que els passés com a mi que, malgrat tenir-la ergonòmica, m’haig d’estar remenant aixecant contínuament. Però, la mitjana d’edat dels nous consellers(*) és de 46 anys i encara no deuen tenir problemes d’esquena. Anem, però, al gra i ben seriosament.

Mireu, a mi m’agraden els polítics -sobretot si son dels que manen- que tinguin experiència adquirida en el món de veritat com és l’empresa privada o qualsevol institució pública o privada en la que hagin hagut de fer quadrar els números, tractat amb personal, clients, proveïdors i haver maldat per l’eficiència de la organització. Si, endemés, tenen coneixement del ram que els ha tocat, millor. Crec que l’únic que es pot escapar d’aquestes condicions és el president que només ha de fer política. Sempre he respectat tots els presidents de la Generalitat, tant si han estat del meu gust o no; pretenc ser demòcrata. Al president Aragonés li desitjo tota la sort del món perquè la necessitarà i també espero que compleixi amb totes les seves promeses; si pogués l’ajudaria, es tracta de Catalunya.

Quant als consellers (ja no poso ni l’*), al qui més planyo és al d’Interior, H. Sr. Joan Ignasi Elena. Els de la CUP ja li han donat la benvinguda. Home! Jo no crec en la justícia espanyola, però si un jutge dona ordres als Mossos d’intervenir, aquests ho han de fer, no els queda més remei; altra cosa és que els del carrer com jo -bé, jo ja només em puc considerar de la base, perquè de córrer pel carrer ja no puc- no tinguem, tingueu, el dret de protestar i demanar la dimissió del conseller d’Interior, que no trigaran gaire a demanar-la; els antecedents del carrer estan clars i de miracles no en pot fer ni l’H. Sr. Joan Ignasi Elena al qui també desitjo molta sort. Dels demés ja n’anirem parlant a mesura que vagin actuant; de moment confiança i, també, molta sort.

Ara va pels de més enllà. No oblidem que tenim presos i exiliats polítics i que, paral·lelament a tirar el país endavant, ells segueixen injustament allí, a la presó i a l’exili. L’amnistia requereix d’una llei votada al Congrés dels Diputats i, quin és el panorama allí? Quan els va semblar van aprovar lleis d’amnisties fins i tot pel grup criminal dels GAL, però tractant-se de catalans, i a sobre independentistes, la cosa és molt diferent. L’indult? Avui hem sentit, i qui ha volgut llegit, el Tribunal Supremo, que no oblidem va ser qui va dictar sentència contra els nostres presos polítics, ha fet un informe sobre la possibilitat d’indult que li posa molt malament al govern de Pedro Sánchez si és que realment vol indultar d’alguna manera. Li ho posa molt fàcil, però, si la seva intenció era no indultar ningú. D. Pedro i el seu govern tenen la oportunitat de demostrar la independència de poders -l’indult és competència seva- car la “justícia” espanyola ha demostrat el contrari. Em temo que els vots son els vots i que el coratge que cal està als llimbs del justos.

Veurem si aquí també hi ha el coratge que cal per complir amb la promesa de posar a referèndum l’Autodeterminació de Catalunya i l’estat del benestar per a tothom. El procés cap a la independència és irrenunciable i això ho hem de començar a exigir als nostres. Després ens haurem de saltar l’Estat espanyol, anar a Europa (que diuen) i, ja veurem!


A %d blogueros les gusta esto: