Amoïna el desànim que, davant la pandèmia ens té capficats. Les limitacions de mobilitat m’atordeixen, fan perdre il-lusions i esperances. Com és diu vulgarment, ens han posat la por al cos i ara ens volen fer creure que està a la baixa. La solitud i la desesperança fan tant mal com la malaltia.
Es perd el fil de moltes coses que descobreixes quan pots sortir al carrer i contactar amb la gent. No n’hi ha prou de llegir, d’escriure, de caminar, de conversar amb els que tenim prop nostre. Ens hem tornat esquerps, temorosos, excessivament prudents diria jo. Urgeix recuperar el nostre fer diari, no demanem coses estranyes…
