Després de controls mèdics de pell i d’ulls, he caminat per Granollers la meva enyorada ciutat ja força desconeguda on vaig viure la meva infantesa-joventut-vida amb el meu estimat Oriol fins que, poc abans de nèixer la nostra novena filla l’any 1970 vam decidir instal-lar-nos a l’Ametlla, pensant que els fills tindrien més espai per córrer.
Però la vida dona tombs, i ara que tots tenen les seves famílies, potser seria oportú tornar a ciutat, a peu de carrer, sense cotxe prop de molts amics, dels cines i teatres. Ah! i del tren…
Tenint en compte que així ho imaginava, m’hi reafirmo ara que la pandèmia m’ha obligat a romandre aÏllada sense moure’m massa del meu entrorn, naturalment sense deixar de caminar però, no per ciutat com a mi ma’agrada sinó per camins no usuals, ran de bosc on gairebé no trobes ningú.
Cada dia em demano, sabrem mantenir una conversa el dia que recuperem la vida usual? Enyor d’amics i tertulians, com era habitual abans d’aquesta Covid 19 que ens està manllevant la vida, la normalitat que vivíem abans de la seva arribada, com els lladres, sense avisar potser de nit, sense posar a ningú amb antecedens.
Sabeu? Jo em demano, de quines mans ha sortit? Qui l’ha dissenyat i molts sltres perqués. Maleïts siguin!
blog de Montserrat Ponsa 
Debe estar conectado para enviar un comentario.