Puigdemont: la carta insòlita d’un president insòlit

“Puigdemont ha trencat el silenci amb una carta que, més que opinar sobre el pacte de govern, posa el dit en la nafra de la desunió independentista”

Puigdemont

Vicent Partal

A VilaWeb sempre opinem fort

I ho fem perquè sabem que t’agrada que et facin pensar i no t’avorreixin amb frivolitats. Si pots, ajuda’ns a ser molt més forts encara. Fes-te subscriptor ací.

Immediatament després de la proclamació del Molt Honorable Senyor Pere Aragonès com a 132è president de la Generalitat de Catalunya, el president Puigdemont va trencar el seu silenci de dies, que tant havia fet parlar i que havia estat font de tantes especulacions. I ho va fer amb una carta insòlita, que cal llegir amb molta atenció. Insòlita pel to, per la reflexió que comporta i per l’ambició intel·lectual que dibuixa. La carta d’un president insòlit.

L’atenció mediàtica s’ha concentrat de seguida a veure si Puigdemont beneïa el pacte de govern o no, però aquest és, precisament, l’aspecte menys evident de la missiva. Ell ja diu d’entrada que està al servei del president Aragonès, però no fa cap al·lusió directa al pacte ni al govern que es formarà. Això sí, remata el text amb una declaració que no és gens ambigua: “Sigui com sigui i a desgrat dels qui ho voldrien altrament, continuaré defensant el referèndum de l’1 d’Octubre i la proclamació de la república catalana com a fonaments de la independència de Catalunya i, per tant, de l’estat català.” Una afirmació ben rotunda que s’ha de llegir al costat d’una altra frase on diu que “sabem que l’estat no té cap voluntat d’abordar amb honestedat i ganes un procés de negociació com el que s’esperaria en una democràcia consolidada”.

Hi ha un punt del text que m’ha cridat l’atenció, que és la citació de J.V. Foix arremetent contra la desunió. Puigdemont llegeix molt, moltíssim. I no m’imagine que haja triat a la babalà aquest text que explica com Foix va viure amb un dolor intens la divisió de l’independentisme als anys trenta. Una divisió que afirmava que era la causa per la qual Catalunya no havia esdevingut un estat.

Hi ha un altre text del poeta i activista de Sarrià, que no és concretament el que cita el president Puigdemont però que pot ajudar a entendre la transcendència d’aquesta mirada històrica que crec que Puigdemont busca. En un article titulat “El deure dels ciutadans”, Foix explica que en tots els països d’Europa que han guanyat la llibertat, els grups independentistes sempre han concorregut units a les eleccions per tenir la màxima força possible. I es dol que: “Només el nostre país ha d’ésser testimoni d’aquest espectacle: els seus devots fidels, a l’hora de servir-la amb més lleialtat, defermen llurs passions partidistes o sectàries per promoure davant l’adversari, que entre nosaltres és a l’interior, una batussa civil, millor, unes ‘guerres civils’ en les quals gairebé cada patriota forma i mana un estol advers”.

[L’article sencer de J.V Foix el teniu ací i si voleu llegir més articles en la mateixa línia, els trobareu ací.]

En aquest sentit, la carta de Puigdemont, més que posicionar-se sobre l’acord autonòmic, a curt termini, es posiciona sobre els “estols”, amb la mirada llarga, republicana. I explica el seu comportament tan poc habitual, d’acord amb aquesta distinció i aquest principi tan essencial per a ell que és la unitat.

En la carta hi ha un recorregut amarg per tot allò que li han fet passar aquests anys, això és cert. No és que no fos investit president quan la ciutadania l’havia votat. És que els altres partits polítics li han negat el paper i la responsabilitat històrica que té i s’ha planificat un acarnissament, una persecució constant contra ell, paral·lela a la repressió de l’estat espanyol però que a ell li fa més mal personal encara, “des de cròniques en diaris seriosos fins a programes d’humor, passant per pràcticament tota la tertuliada nacional.”

Fins al punt que, explica, va decidir d’apartar-se de les negociacions per a formar govern, tot i ser el cap de llista de Junts. Per evitar que la inèrcia de la cacera fos un impediment a això que proclama que li importa més que res, que és la unitat de l’independentisme. Més i tot: per evitar que la seua figura fos utilitzada per explicar, en positiu o en negatiu, un acord de govern que ell reclama que ha de “ser explicat d’una manera molt més rigorosa i esforçada que no pas a partir de l’argument simplista i deshonest de vincular-lo” als seus “suposats desitjos o interessos personals.” I afegeix: “Alguns ja tenien la crònica escrita, el comentari a punt o el gag enregistrat.”

Aquesta decisió, n’estic ben segur, ha tingut i segurament tindrà un preu polític alt en relació amb l’acord que s’ha acabat signant. Però com que ell no diu què pensa del pacte, jo no especularé ara en aquest sentit. I en qualsevol cas, aquesta no és la qüestió central, sinó que hi ha dues coses del text que s’han de retenir perquè quedaran per quan s’haja de llegir com la referència per a explicar esdeveniments futurs.

La primera és la coherència indiscutible en la pràctica que fa de la unitat. El debat sobre la unitat s’ha convertit en una arma llancívola en mans de fanàtics de banda i banda, però el president Puigdemont l’ha recollit i l’ha desarticulat, pagant-ne el preu personalment. Assumint-ne ell tots els costos. És un gest molt inusual que amplifica, justifica i aporta coherència a la seua crítica, quan en la mateixa carta diu que si es tractava de negociar, i hom afirma avui que estar junts en el govern fa més poderosa la posició negociadora, aleshores hauria estat molt millor haver guanyat totes les eleccions catalanes des del 2015 amb una proposta unitària que no únicament les hauria guanyades molt més àmpliament sinó que hauria assegurat batllies independentistes, començant per Barcelona, diputacions i un poder a Madrid molt superior al que es té ara “a partir de la suma de debilitats o petites victòries particulars.”

I la segona cosa a remarcar, més encara en vista del ple d’investidura d’ahir, és la tesi segons la qual “les eleccions no les va guanyar cap partit independentista”. “Ni ERC, ni Junts ni, per descomptat, la CUP. Les eleccions van tenir un clar guanyador, i aquest és el moviment independentista en el seu conjunt i en la seva diversitat.” Cosa que li fa dir que “cap acord i cap estratègia no es poden basar en l’hegemonia d’un determinat partit –posem per cas, de Junts– sobre el conjunt del moviment sinó que ha de considerar i respectar aquesta diversitat i transversalitat” i que “no hi pot haver cap acord que sigui fet en contra d’una part d’aquest moviment.”

En resum, Puigdemont ha actuat amb el sentit d’estat que sempre s’exigeix a ell mateix i ha demostrat amb fets indiscutibles que creu en la unitat i li dóna valor –tant com per a sacrificar-se ell mateix si cal. Però avisa que sense unitat no hi haurà independència. Quan toque, doncs, aquesta carta insòlita d’ahir no podrà ser llegida com un simple text més.

Responder

Por favor, inicia sesión con uno de estos métodos para publicar tu comentario:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Salir /  Cambiar )

Google photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google. Salir /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Salir /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Salir /  Cambiar )

Conectando a %s

Este sitio usa Akismet para reducir el spam. Aprende cómo se procesan los datos de tus comentarios .

A %d blogueros les gusta esto: