Costa seguir la quotidianitat. Els impostos se’ns mengen. Quan es viu d’una pensió petita, cal ser molt reflexiu. No pots superar les línies establertes so pena de “morir en la intentona” com diuen a Castella. Hi ha despeses que les pots obviar, no son pertinents per la seva voracitat . Els que manen no pensen amb la vulnerabilitat dels grans, sotmesos a unes limitacions de pensió.
Hem de decidir com fer front a uns pressupostos forassenyats o…canviar de lloc de residència. No ens podem permetre seguir la nostra vida on sempre, massa limitacions ja que els nostres recursos son minvants… Consti que no fem -al menys jo- atzagaiades, sé on soc, què puc i de manera especial on no puc caure… Hem de portar ferm el bastó indicatiu, saber trobar esculls… N’hi ha molts.
Pagar escombraries? Per què? Si paguem impostos d’habitabilitat i anem a portar la brossa on cal, no caldria aquest afegitó. L’Ajuntament es passa… Som molts que no ens ho podem permetre. Aigua! Gas! Electricitat! Vehicle! Costa arribar a la benzina. Com diuen els meus amics de Girona: poc anem be… Hem de fer examen global, i, potser…. m’ho reservo…que tothom es comporti segons convingui. Fora vergonyes del què pensaran, què diran… Sempre n’he fet cas omís…
blog de Montserrat Ponsa 