“Un indult quan no hi ha concòrdia és difícil d’acceptar”. L’explicació que ha donat el president del CGPJ, Carlos Lesmes, sí que és difícil d’acceptar.
Qui la mesura, la concòrdia? El govern que va enviar policies a pegar? Els jutges que volien condemnar per rebel·lió? Els agents alliçonats que repetien de memòria la cançó de les “cares d’odi”?
No s’hi posin cap pedra al fetge: aquest embolic dels indults és la continuació de l’error de voler trobar la solució d’un problema polític en el Codi Penal. I per això no ens entenem amb les paraules.
Perquè van haver de buscar un delicte que encaixés a cops de martell en una manifestació com la del 20-S i empescar-se el de sedició, que no se sosté tècnicament. I per això han acabat parlant de penediment dels processats com si fossin malfactors i de reinserció com si a la societat no hi hagués més de dos milions de persones que van participar activament en els actes jutjats.
I per això s’agafen al “Ho tornarem a fer”, però no van tenir cap problema per sumar-se al “¡A por ellos!”, que era un eslògan de gran concòrdia.
Antoni Bassas és periodista
blog de Montserrat Ponsa 