Cinquanta tres anys després d’aquell maig francés que convulsionà el món, on som?

Van ser  joves estudiants que de forma espontània a la Universitat de Nanterre, al front dels quals hi havia Daniel Cohn-Bendit, els que van iniciar protestes a l’ampar d’aquella ben trobada frase l’imaginació al poder. Somni utòpic? Només amb utopia podem canviar el futur del món, perquè, com diu Pere Casaldàliga, som obrers de l’utopia.

El moviment es va produir-se rera la Festa del Treball de l’1 de maig, on milers de persones es van manifestar.

Aquells joves de Nanterre ja havien sortit al carrer el mes de març per protestar contra la guerra del Vietnam i per les llibertats polítiques que NO tenien en el campus, i es van enfrontar amb la policia de forma dura.

El Govern i l’oposició ho van titl.lar  “d’escalfament jovenil, propi de nois de casa bona”.

Tampoc ho entenien els comunistes que els acusaven de servir el capitalisme.

Tot i que el moviment va ser efímer,  va ser el desencadenant de tot el que vindria a continuació:

la Sorbona es sumà als de Nanterre i, poc a poc els treballadors de diferents empreses automobilistiques, gent de la Premsa, radio, TV, organitzen la major vaga obrera de la història. Malgrat que sempre l’havien venuda com a vaga dels estudiants, poc a poc els historiadors van reconèixer que era el maig obrer, el que succeia, era que no coneixien els liders obrers -sempre muts per imposició legal- si,  els dels estudiants.

França va romandre paralitzada unes sis setmanes. Les referències escrites parlen  de 9 milions de treballadors en vaga, tres vegades més que la del Front Popular també a França l’any 1936.

No reclamaven pels seus interessos particulars sinó per tal que el ciutadà fos el centre de tota mena d’acció política i que els politics haurien d’actuar NOMÉS per delegació dels ciutadans.

El món d’avui, 53 anys després, és dels ciutadans? Jo dic NO!

Resulta curiós parlar de causes, ara 2021 ens trobem en una situació similar. El ser humà ha perdut la memòria, i novament som víctimes, igual que ho eren aquells francesos l’any 1968, de les mateixes greuges. Avui, maig 2021 tothom calla…

No patim la guerra de Vietnam però si moltes altres. Si algú reclama, de què serveix? Per què es fa la guerra? Per poder vendre armes? Qui hi guanya?

És ben conegut de tots, el món és de l’Economia i dels que la maneguen.

Quina responsabilitat tenim nosaltres respecte el futur de la Humanitat? I del que es fa i desfà a casa nostra?

Aquell maig francés que ens mostrà el camí cap a la democràcia diuen que és irrepetible. Avui, tots els que podrien parlar i dirigir son muts. Per què? Perdrien les seves prevendes…

Penso fermament que la toleràcia ciutadana ha tocat fons, és exgerada, massa avesada a dir amén, deixa que li facin gols a dojo, ens ho empassem tot dient, és el que ara toca. Mer comodisme i nomenfutism, actuem, alcem veus!

Si els ciutadans d’arreu ens unissim i actuessim a l’ensems, reclamant un món per a tothom, més just i solidari, si estiguessim convençuts de que el món és de tots i per tant hem de compartir tot allò que s’hi troba, si fossim capaços d’escoltar l’altre sense reticències de si és blanc o negre o groc; que l’aigua, el menjar i l’energia han de ser distribuits de forma equitativa, hauríem de sortir novament al carrer i exigir, als que estan al front dels governs del món, que volem compartir una altra manera de viure, digna, igual per a tots, i que aquells que no hi estiguin d’acord, que pleguin de les seves responsabilitats i comencin un nou caminar prop dels altres. Descobriran facetes humanes de les quals no tenen coneixement.

No haurien de patir per guardar les seves propietats, s’adonarien del valor de les coses, dels amics, de la familia, ara postergats per falta de temps. Si no poden viatjar, -perquè els pobres no podem viatjar- es poden dedicar a fer ús de la paraula amb els que tenen aprop i no coneixen. Descobriran altres opcions com el valor de l’amistat que supera les opulències, s’adonaran de coses belles que ens envolten com l’art, la literatura, la Naturalesa.

Impressiona la solidaritat dels pobres. Saben ser feliços i encomanar entusiasme.

Responder

Por favor, inicia sesión con uno de estos métodos para publicar tu comentario:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión /  Cambiar )

Google photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google. Cerrar sesión /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión /  Cambiar )

Conectando a %s

Este sitio usa Akismet para reducir el spam. Aprende cómo se procesan los datos de tus comentarios .

A %d blogueros les gusta esto: