Som el futur esperançat d’un nou món

junio 10, 2021

La Història de la humanitat té cicles diferenciats, no cal moure’s de casa per descobrir-ho. Internet ens dona les referències necessàries del que hem viscut, d’alló que hem guanyat respecte a generacions passades però també del què hem perdut i malbaratat amb les nostres desídies i costums dolents, de manera especial amb la naturalesa, l’aire que respirem, contaminat per l’exageració de màquines evitables i, per què no, carreteres, prescindint d’arbres i boscos.

A hores d’ara, juny de 2021 som al llindar d’una nova manera de viure, de treballar, de compartir, d’estimar, d’estar a prop de tothom, perquè així ho permet la tecnologia d’aquest S XXI que jo qualificaria d’angoixant per la desconeixença del seu rumb, poc esperançador per l’allunyament de la gent. Avantatges? Treballar des de casa? No! Perdem el contacte amb els companys, els éssers humans que, com tothom, necessitem veure’ns, abraçar-nos, discutir per aconseguir acords i ser servidors els uns dels altres. Sempre, però, sense deixar de mirar-nos els ulls.

Massa han malmès bens comuns que ens pertenyen a tots. S’han fet amos i senyors -jo gairebé diria  que de l’Univers-que pensen que poden comprar amb els seus diners per aconseguir guanys. A costa de què? de qui? Doncs de retallar la vida de molts dels quals pateixen i moren d’aquest malfer: persones, aus, peixos, tota mena d’animalons però també de mars i rius, boscos i sembrats i muntanyes. I jo dic: “Prou!”

El futur l’hem de treballar/reconduïr plegats si volem dirigir-lo a bon port i guanyar la vida. Com? Exigint, d’entrada, reduir les obres faraòniques dels municipis, projectes i treballs que han aconseguit sense que ningú conegui. Afanys? Crèixer i poder ampliar guanys, no com era abans per estar al servei dels qui necessiten ajut ni per sentir/ser a prop els demés. No en una residència sinó en família, prop dels que viuen al teu poble o ciutat i poder passejar, fer un café, comentar les darreres noticies amb els companys de camí i, per què no, organitzar encontres culturals i lúdiques a l’abast de tothom.

Aquest és el meu afany, que hauria de ser generalitzat. Que tothom sàpiga que al menys dos dies setmana al seu municipi pot trobar activitats interessants i germanor que l’acompnayi. No com a acte de misericòrdia sinó perquè forma part de la vida, de l’humanisme ciutadà que intenta esmunyir-se. Repeteixo l’enunciat: “Considero que som el futur esperançat d’un nou món que s’albira.”  Donem-li la benvinguda, fem-lo possible nosaltres, els homes!dones de bona fe imbuïts per l’esperança i la caritat virtuts que, per a massa, estan en desús…

I Avui a la Cuina de resistència: fruites confitades amb vermut. Acostumo a fer compotes quan tinc restes de fruites diferents. M’agraden per acompanyar no importa què.

INGREDIENTS: (Avui) peres, pomes, nespres, canyella en pols.

Tallarem les fruites a tires, segons imatge d’aquest article. Prepararem un almívar amb vermut, sucre i unes cullerades d’aigua. Quan estigui a punt de convertir-se en caramel hi afegirem les fruites, abaixarem el foc al mínim per tal es facin lentament i empolsinarem amb canyella en pols. Nyam!


El despertar de la Rambla. Marta Rodríguez Carrera.

junio 10, 2021

La tímida arribada de turistes coincideix amb la superació dels tres milions de vacunats a Catalunya

Després d’un any d’ensopiment pandèmic, la Rambla comença el lent despertar per recuperar la imatge de postal icònica de Barcelona. A les terrasses de set euros un cafè i un suc de pot hi ha moltes cadires buides i encara hi ha pocs clients interessats en una tassa amb el trencadís multicolor de Gaudí o en una samarreta del Barça. Tot i això, els comerciants confien que amb les noves facilitats per entrar a Espanya puguin començar a tancar ja un llarg parèntesi d’inactivitat i pèrdues. 

El relaxament de les mesures d’accés que ha dictat el govern espanyol coincideix amb un moment en què el bon ritme de la vacunació ha fet que se superin ja els tres milions de catalans amb almenys una dosi, és a dir, el 45% de la població de més de 16 anys. I ja s’han començat a immunitzar els de 40 a 49 anys amb la monodosi de Janssen, fet que permetrà fer un enorme salt i ampliar la cobertura immunològica davant del perill que la contagiosa variant Delta -la nomenclatura científica per a la coneguda com a índia- es faci forta. L’evolució de les dades epidemiològiques ajuda, a més, a mantenir l’optimisme perquè, si bé la transmissió del virus es manté estable, la protecció dels col·lectius més vulnerables es deixa notar i l’afectació als hospitals és més baixa que fa unes setmanes. 


El conflicte és l’Estat.

junio 10, 2021

La fi de la repressió i un referèndum per a decidir és el que podria resoldre el conflicte de les llibertats i l’emancipació catalanes. Aquest Estat s’hi oposa amb totes les seves forces doncs li va la seva existència. L’anunci d’indult a les nous persones empresonades per la mobilització independentista i republicana, remou l’ordre monàrquic. Ara bé l’espoleta de la bomba a temps que representa el clam de llibertats, sobirania, independència i república, difícilment es podrà desactivar amb mesures parcials i limitades, per necessàries i benvingudes que siguin. Les tres mil tres-centes persones encausades són un fossar insalvable. L’embat democràtic va d’amnistia, república i autodeterminació.
El moll de l’os de les institucions de 1978, règim coronat per la monarquia, és un sediment que s’endinsa en l’ancestre d’uns poders econòmics, polítics, militars, judicials i ideològics d’empremta explotadora, opressora i dictatorial. Els poders econòmics, els senyors del capital, així com els hereus del llegat franquista dels vencedors a sang i foc de 1939, són els veritables amos de l’Estat. No hi ha manera de resoldre aquesta font de conflicte sense una alenada de llibertats i república.

El govern de coalició del PSOE i UP conviu en una espiral d’involució, on la punta de llança rau en la repressió judicial de la legalitat monàrquica. Els defensors del sosteniment del règim, de dretes i d’esquerres, polítics i sindicals, tenen una gruixuda vena als ulls, quan és ben clar que no s’entreveuen possibilitats ni perspectives de reforma. Les alternatives són de reacció política o d’avenç republicà.

Aquest dilema agreuja el conflicte amb Catalunya, atès que és on el moviment popular, autodeterminacionista i independentista, s’ha constituït en massiu i irreductible.  El Memorial de Navarra i el Rei, o el trident dretà-ultradretà, PP-Vox-Cs, pregonen i actuen, plens de privilegis i impunitat, la involució rància de la retallada de les llibertats i drets, tant de les nacions i pobles, com de la ciutadania i de la immigració.
L’alternativa dretana es desencadena en diferents fronts. Les expectatives de post pandèmia activen la voracitat insaciable de les grans empreses. La tensió per l’ampliació de l’aeroport i la del port. El negoci d’uns pocs sobre l’aigua (Agbar), les vacunes, les immobiliàries i els lloguers insuportables, l’especulació del sol i la contaminació sense cap respecte per la natura.

Val a dir que la pujada de l’electricitat és com un toc de corneta, un nou “a por ellos”, de les imposicions dels imperis del poderós sector econòmic privat enfront dels drets i serveis vitals de la majoria ciutadana; el sector públic i de les cures no son cridats pel miratge de manà dels nou fons europeus covid-19, fins i tot si aquest allau de diners se segueix endarrerint. No hi haurà miracle dels pans i els peixos.

El president acarona fer surar la taula de diàleg amb l’Estat. Pere Aragonès ha apuntat la conveniència de constituir l’Acord nacional per l’amnistia i l’autodeterminació. En tot cas el que és vital per una resolució positiva, sobiranista, republicana i autodeterminista, és una xarxa potent i mobilitzada, ben arrelada a cada poble, barri, centre d’estudis i empreses. Fem-ho!


La vida al Circ no s’atura. Hi anem?

junio 9, 2021

En tenim ganes, intentarem acompanyar-vos i estem disposats a fer de conillets d’indies. Som-hi?

 Aquesta setmana han passat coses molt interessants al Circ Cric… i les havíem de compartir amb vosaltres!☺️ Però anem per parts… 

Per començar, els espectacles del cap de setmana passat van ser un ÈXIT TOTAL!!! Les carpes vibraven de les rialles que vau fer… imagineu-vos! I us preguntareu… què és això tan interessant que ha passat entre setmana?🤔 

De moment us donem unes quantes pistes: una càmera, una cadira, fotos antigues… i en Tortell Poltrona.  Què pot sortir malament, eh? Si esteu atents i atentes al nostre instagram descobrireu què és això que us estem preparant… I si en voleu més, veniu!!! 

Encara queden 4 caps de setmana per poder gaudir del Circ Cric, i ara que s’acosta l’estiu… 
PLANASSU😎 Sol, amics, bar, circ, pizzes… ja sabeu!🎪 Us hi esperem!😜  
 Aconsegueix les teves entrades

La retòrica embafadora dels indults. Antoni Bassas

junio 8, 2021

Els indults estan donant lloc a una retòrica embafadora de la Moncloa en què no hi ha frase on no surtin “esquinçaments” i “retrobaments”.

Si cal parlar d’esquinçaments, vet aquí una llista curta: la sentència de l’Estatut, la violència policial de l’1-O, el discurs del rei i les condemnes per sedició que escandalitzen els demòcrates i les presons que avergonyeixen la UE. Per a tots aquests esquinçaments, l’indult és un retrobament parcial. Una mesura de gràcia concedida a nou persones que no tingui en compte els milers de represaliats i els exiliats seria un retrobament insuficient, però, a més a més, què entén per “retrobament”, la Moncloa?

¿Posar-se ordenadament a la cua del cafè per a tothom, com si el Tribunal de Comptes no estigués buscant la ruïna de càrrecs públics, i tot per venjar un Estat que no va saber trobar unes urnes? ¿O potser considera que l’última interlocutòria dels jutges sobre el català a la selectivitat (no importa quan llegiu aquesta frase) és una gran invitació al retrobament?


La Aurora. Por la emancipación nacional y de la mujer desde la Confluencia Unitaria de las luchas y las izquierdas

junio 8, 2021
El tarifazo eléctrico del 1 de junio nos ha dejado a todos temblando, mirando el contador de reojo. Como si fueran los aforos y horas de los bares en la pandemia, las familias memorizan los tramos en los que conviene planchar, hornear o poner la lavadora. No es para menos.

La luz en mayo del 2021 ya era un 45% más cara que un año antes por esa misma fecha. En 6 años, hemos pasado de pagar unos 55€ de media al mes a más de 80€. El tarifazo implica un nuevo aumento de no menos de un 21%. Un escándalo. El gobierno de coalición progresista se ha plegado a las eléctricas. Lo pueden disfrazar como quieran, pero obras son amores. El pacto de gobierno de 2019 entre PSOE e Unidas Podemos hablaba de una tímida reforma que perseguía introducir modificaciones tarifarias. Estas implicaban, de haberse llevado a cabo, un precio más bajo para los primeros kilovatios, lo que significaba un ahorro para las personas con menos ingresos. Ahora es justo lo contrario.

El puñado de apellidos ilustres, que controlan en régimen de secuestro monopolístico un bien tan esencial como la energía y deciden cuánta, dónde y cómo se produce, imponen su voluntad sobre toda la sociedad. Aquí la firmeza del “pacta sunt servanda”, esgrimido en otras ocasiones a propósito de su acuerdo gubernamental, ha quedado reducido a simples migajas. En resumidas cuentas, el gobierno baja un poco el coste de la parte fija de la luz (incrementada en su momento por Rajoy un 100%) y anuncia una reforma destinada a que las eléctricas dejen de llevarse crudo un sobre beneficio de unos 1000 millones al año por costes que ya no tienen. El sistema de precios del reino no distingue las fuentes que sirven para generar electricidad y las cobra todas por la más alta.

Concretamente la vara de medir está en el gas que alimenta las centrales de ciclo combinado. En otras palabras, es como si todo el menú de una comida a base de acelgas lo pagáramos por el precio del langostino viudo que nos dieron de entrante. A mitad de febrero de este año pudimos conocer que Endesa ganó 1.394 millones de euros en 2020, ocho veces más que en 2019, o que Iberdrola tuvo unas ganancias récord de 3.610 millones. Hay que reconocer que el sistema resulta goloso para los de siempre. No quieren cambios e incluso el anuncio del gobierno se les antoja ya un exceso.

Parece evidente que es necesaria una profunda reforma del sistema de generación, comercialización y distribución de energía, que debe ser sostenible, accesible y asequible para la mayoría de la sociedad. El gobierno ha optado por trasladar y recudir toda la responsabilidad de ese cambio a los ahorros que pueda realizar la ciudadanía. Algo inútil para frenar el cambio climático y que, además, sigue sometiendo cualquier mudanza a la tiranía de las grandes empresas que miden lo verde por los fajos de billetes que ingresan.

Es imprescindible que la sociedad recupere el control sobre sus recursos. Ganar en democracia implica tomar medidas decididas contra las eléctricas y su modelo de negocio. Hay que construir de abajo arriba el cambio energético que el planeta y nuestra salud exigen. Debemos nacionalizar las eléctricas, recuperarlas así para el común, a la vez que gestionar a partir de los barrios, las comunidades y las pequeñas ciudades la energía.

El día 5, en Santiago de Compostela, varios miles de personas salieron a la calle para  reclamar esa reorganización democrática y rechazar los macro parques eólicos que de nuevo las eléctricas quieren crear.

Sobre este tema, el próximo miércoles, 9 de junio, a las 19h, la Fundación Socialismo sin Fronteras ha organizado un debate: “Los parques eólicos y la transición ecológica”, con Antón Sánchez, portavoz nacional de Anova; Jéssica Rei, de Salvemos la comarca de Ordes ; Dani Cornellà, parlamentario de la CUP-Guanyem y Mikel Otero, parlamentario de EHBildu.

El silenci de Puiggraciós

junio 8, 2021

Anys ha quan van arribar les monges al Santuari, una de les coses que més m’atreia era el silenci que s’hi respirava. La muntanya era nostra, així la sentíem, quan hi anàvem amb fills petits per caminar per aquells verals ferèstecs, per anar a buscar bolets i herbes boscanes o simplement per contemplar la Naturalesa i escoltar la quietut.

La imagen tiene un atributo ALT vacío; su nombre de archivo es mare-de-deu-de-puiggracios-29-novembre-2020.jpg

Malauradament aquella mena de febrada va començar a pujar de to i, poc a poc, el silenci va desaparèixer per donar pas a molts visitants que a peu, amb motos, bicicletes i cotxes arriben per a respirar enamorats del lloc i dels colorits paisatges que s’hi divisen. També visiten la mare de Deu demanant li els seus favors.

La feina, ara, és per a deixar el cotxe els que anem a les celebracions del Santuari, i per a tots els que pugen a respirar o simplement a contemplar el paisatge que des d’allà s’albira.

Llàstima que hem perdut aquell silenci que ens enamorava…La civilització, envejosa, no li permet ser espai preferent. Saben però? Som molts els que tanquem els ulls i el seguim escoltant amatents!






Una ventana de oportunidad. Alfons Duran Corner

junio 7, 2021

Nuestra cita

The essence of strategy is choosing what not to do. Michael Porter.

Loro, lorito.

El presidente de la patronal catalana de los grupos oligopolísticos y afines aquí radicados, ha declarado que hay que aprovechar la finestra d’oportunitat que ofrece la ampliación del aeropuerto. De hecho, todavía peor, se ha referido al tema en plural, como si se tratara de una serie de ventanas a cual mejor. Se lo han puesto en el guion y él lo ha soltado.

Hay que perdonarlo, ya que preside una patronal de empresarios en la que algunos, como él, son políticos profesionales en declive o altos funcionarios del Estado transformados en directivos de empresas privatizadas. De hecho, la mayoría han utilizado más la puerta giratoria que la ventana para aprovechar su oportunidad.

Esto me ha llevado a recordar otra etapa de mi vida profesional, en la que unas pocas grandes corporaciones hacían planes de futuro. En el mundo anglosajón hablar entonces de planificación estaba mal visto. Se aceptaba que las inversiones en ciertos sectores industriales (naval, química, energía, minería, altos hornos, etc.) exigieran estudios más profundos a medio y largo plazo para medir su viabilidad. Nada más. Lo que no gustaba era el concepto, ya que el capitalismo de libre mercado refutaba la idea de una planificación económica, que asociaban a los países de régimen comunista.

Pero pronto se encontró el modo adecuado y aprovechando la primera crisis del petróleo de octubre del 73 (un “cisne negro” de los de Nassim Taleb), se matizó la idea añadiendo el calificativo “estratégico”. No era un cambio cosmético sino un cambio importante. No se trataba de proyectar el futuro desde dentro de la organización sino de identificar previamente los factores críticos externos y construir luego los mecanismos adecuados para maximizar el proceso de ajuste. No era planificación sino planificación estratégica. Ese pensar desde fuera para dentro, en lugar de hacerlo desde dentro para fuera, produjo una ruptura en la gestión de las organizaciones.

La planificación se encogió y quedó en planes de acción de carácter operacional, para cumplir los objetivos que la planificación estratégica había establecido. Los conceptos de visión y misión apuntalaron el nuevo paradigma. Gurús como Bruce Henderson, Michael Porter, Fred Gluck o Bill Bain legitimaron todo ello. Si aparcamos el correspondiente folklore, a cargo especialmente de las escuelas de negocio, la idea cobró fuerza y se asentó. Era una lectura keynesiana del mercado, puesta al día. Y de ahí surgió la ventana estratégica o ventana de oportunidad. Si no se contextualiza, no se comprende nada.

Tuve la ocasión de ver unos flashes del acto reivindicativo de Esade sobre el aeropuerto, dentro de un magazín de los que TV3 sirve con un menú variado. No me voy a pronunciar sobre la conveniencia o no de esa ampliación porque no tengo información suficientemente contrastada. Tampoco sobre si existen otras alternativas para conjugar lo poco que nos queda de un pulmón verde próximo a la ciudad de Barcelona con las necesidades logísticas de una economía postmoderna. Solo me permito recordar que en el Estado español las ventanas las abren ellos cuando y como quieren, hecho comprobado empíricamente.

Vuelvo a TV3, un canal que veo esporádicamente (los canales españoles, públicos o privados nunca han sido de mi interés), pero siempre que la veo me llama la atención su “hispanocentrismo”, que incluye reportajes, noticias, comentarios e incluso colaboradores del país vecino. Hablan mucho de España, poco de Catalunya y casi nada del mundo. Hacen prácticamente lo mismo que sus competidores españoles. Todo muy triste y aburrido, aunque ellos están muy contentos porque van los primeros en el ranking.

Pensar estratégicamente es otra cosa. Es salirse de la caja, romper la monotonía del discurso. Vamos a imaginar, por ejemplo, que naciera un medio de comunicación potente, con recursos privados, que se planteara como negocio un canal de televisión catalán de soca-rel que nos contara lo que ocurre en Catalunya y lo que ocurre en el mundo, siempre desde la óptica catalana. Y que dejara las historias del país vecino para gozo y disfrute de sus competidores. Un canal que no nos explicara quien ha ganado las elecciones en la Comunidad de Madrid, ni lo que piensa el ministro español de turno, ni si en Murcia se ha declarado un incendio o en Salamanca hay cola para firmar un manifiesto contra los indultos. El resto de canales hablan de esto y más. El que quiera está bien servido.

Y ya que hemos empezado hablando de finestres d’oportunitat”, aquí hay una de gran tamaño. Sólo hay que tener dinero, coraje y asumir los riesgos.


Fins quan engabiats?

junio 7, 2021

Tenim ganes de viure, de poder caminar per on ens vingui de gust, carrers de pobles i ciutats, amb els amics suara aïllats per la maleïda Covid-19. De manera especial els més grans ho tenim complicat, som, com deien al meu poble, som els ases de tots els cops…

Dol pensar que si emmalelteixes donaràs feina però, quanta feina hem fet els més grans pels més joves de totes les cases? Sense fer bacanals hem de poder viure el què ens quedi prop dels que estimem i compartir taula i tertúlies amb els amics.

Penso que, a petites dosis, hem de recomençar la vida usual que feiem abans de l’arribada del maleït virus que ha fet estralls. Som.hi?

Deixem les gàbies pels ocellets, pobrets… Mai n’he volgut tenir. No suportava veure’ls empressonats…


Indultos.

junio 6, 2021
Hete aquí que los más que posibles indultos a los nueve dirigentes del procés encarcelados, que ni de lejos son todas las personas encausadas, más de 3000, por “delitos” a favor del derecho a decidir en Catalunya, han servido a la derecha extrema, a la extrema derecha y a la derecha a secas para lanzarse de nuevo a degüello contra el “gobierno ilegítimo y traidor” del PSOE e Unidas Podemos.

El argumentario se lo brindó el informe contrario a los indultos emitido por la Sala Segunda del Tribunal Supremo. Un informe que más suena a auto justificación, por si todo acaba en el Tribunal de Estrasburgo, que a fundamento jurídico. Es un informe abiertamente retrógrado que ya usa el trío de Colón como catecismo para volver a dicha plaza el próximo 13 de junio. Son los del “Madrid es España”. Esos que protegen el engendro que forman los jefes de las más grandes empresas y bancos, el cogollo de los altos funcionarios del Estado, de los ejércitos, los cuerpos represivos y la Iglesia. Un monstruo caro y despilfarrador, al que no vota nadie, como tampoco a su cabeza el rey Felipe VI, pero que necesita para mantenerse de la división y el miedo.

Lanzan el “España se rompe” para poder seguir vaciándola y rompiéndola (de verdad) al enfrentar a unas personas contra otras, a unos pueblos contra otros y así continuar salvando sus no pocos privilegios. Los indultos que se anuncian resultan insuficientes y cortos, pero no son por ello una ocasión que se deba dejarse pasar y junto con la mesa de diálogo entre Generalitat y gobierno de España representan, en este momento, un elemento clave. Se quedan cortos si los medimos con el verdadero problema que hay delante: la necesidad de un nuevo marco político que, más allá del establecido por el régimen del 78 y su constitución, dé cabida a todos los pueblos de la península y se cimente en la igualdad republicana y la autodeterminación.

El próximo mes no hay posibilidad de avanzar hacia ninguna solución de fondo sin antes derrotar la campaña de mociones y manifestaciones que las derechas han diseñado contra los indultos y el diálogo. Si Casado, Abascal y Arrimadas ganan, el retroceso en las libertades que todos barruntamos marcará una parte del final de la legislatura y con ello, mucho del futuro. Si, al contrario, se abre la puerta a ese pequeño, insuficiente y frágil paso de los indultos y se acompaña de una acción institucional y de calle por el diálogo, el signo de ese futuro puede cambiar y acercar la amnistía y el referéndum que el pueblo de Catalunya exige.

Urge una salida democrática a la crisis política actual pero no menos urgente es poner fin al abuso patronal y a la precariedad. La Inspección de Trabajo detecta (a pesar de lo pequeño de ese cuerpo) más de 1000 casos diarios de fraude o explotación empresarial.
En los últimos tres meses, solo la acción de la Inspección ha permitido que 80 mil contratos pasaran a fijos, 30 mil empleadas del hogar ganaran un contrato, 1.500 empresas fueran pilladas haciendo trampas en el control horario y que hayan aflorado 50 mil falsos autónomos.

Es la otra cara de la misma realidad que ataca los indultos. La de una oligarquía cuya libertad se aposenta en su capacidad de empequeñecer cada día más la democracia. Es decir, los derechos de todos.

A %d blogueros les gusta esto: