Anys ha quan van arribar les monges al Santuari, una de les coses que més m’atreia era el silenci que s’hi respirava. La muntanya era nostra, així la sentíem, quan hi anàvem amb fills petits per caminar per aquells verals ferèstecs, per anar a buscar bolets i herbes boscanes o simplement per contemplar la Naturalesa i escoltar la quietut.
Malauradament aquella mena de febrada va començar a pujar de to i, poc a poc, el silenci va desaparèixer per donar pas a molts visitants que a peu, amb motos, bicicletes i cotxes arriben per a respirar enamorats del lloc i dels colorits paisatges que s’hi divisen. També visiten la mare de Deu demanant li els seus favors.
La feina, ara, és per a deixar el cotxe els que anem a les celebracions del Santuari, i per a tots els que pugen a respirar o simplement a contemplar el paisatge que des d’allà s’albira.
Llàstima que hem perdut aquell silenci que ens enamorava…La civilització, envejosa, no li permet ser espai preferent. Saben però? Som molts els que tanquem els ulls i el seguim escoltant amatents!
blog de Montserrat Ponsa 