Els indults estan donant lloc a una retòrica embafadora de la Moncloa en què no hi ha frase on no surtin «esquinçaments» i «retrobaments».
Si cal parlar d’esquinçaments, vet aquí una llista curta: la sentència de l’Estatut, la violència policial de l’1-O, el discurs del rei i les condemnes per sedició que escandalitzen els demòcrates i les presons que avergonyeixen la UE. Per a tots aquests esquinçaments, l’indult és un retrobament parcial. Una mesura de gràcia concedida a nou persones que no tingui en compte els milers de represaliats i els exiliats seria un retrobament insuficient, però, a més a més, què entén per «retrobament», la Moncloa?
¿Posar-se ordenadament a la cua del cafè per a tothom, com si el Tribunal de Comptes no estigués buscant la ruïna de càrrecs públics, i tot per venjar un Estat que no va saber trobar unes urnes? ¿O potser considera que l’última interlocutòria dels jutges sobre el català a la selectivitat (no importa quan llegiu aquesta frase) és una gran invitació al retrobament?
blog de Montserrat Ponsa 