Avui hem tingut reunió del Grup Enllaç de Puiggraciós i em van demanar que iniciés jo la trobada. Rumiant com fer-ho he decidit recitar un poema del sempre admirat Miquel Martí i Pol, amb el que vaig tenir la sort de compartir molts encontres juntament amb altre amic de vida el Santi Santamaria. Segur que l´heu sentit i llegit però em permeto penjar-lo avui al meu Blog.
Ara el que cal és que tot recomenci:
els pollancres i els tells a la vora del riu
i les flors al jardí d’hivern,
els homes que treballen fora vila
i les cases incertes del raval,
les dones i els infants,
el soroll del carrer
i el de les fàbriques
i l’aigua sota el pont,
els que van i els que venen
i els que no van ni venen.
Ara el que cal és que tot recomenci:
la veu i el gest
on no hi ha veu ni gest,
els camins que no menen enlloc
i la incertesa del vent,
el que encara no hem dit
i el que encara no hem pensat,
el que voldríem i el que no voldríem,
el que és bell i llunyà
i el que és pròxim i obscur.
Ara el que cal és que tot recomenci;
ben certament,
el que més cal
és l’esforç de recomençar
un cop més encara.
blog de Montserrat Ponsa 
Debe estar conectado para enviar un comentario.