Som molts els que, quan necessitem quelcom o hem de fer alguna cosa especial, ho volem al moment. Jo m’acuso de formar part dels exigents d’aquells que ens titllent d’impertinents. Quan em llevo, sé la meva obligació diària de mestressa de casa, que em complau i que procuro enllestir sense perdre temps, aquest bé que, malgrat les restriccions, vola més ràpid cada dia. I repassar les notícies, algunes de les quals podrien obviar. Repetitives però, pel que s’intueix, són les que espera una gran majoria. Els anys m’han ensenyat a destriar el gra de la palla. No m’afecta el què diran o pensaran. Sé què hi ha i a qui llegir, a d’altres, millor obviar. M’agrada seguir els que són concisos, que amb poques ratlles descriuen una notícia sense embalums. Sempre he intentat fer-ho així.
Vivim en una situació anòmala produïda per la pandèmia. Malgrat s’han reduït una mica les limitacions, la por ens acompanya i continuem fent allò indispensable, no pas el què ens plauria, al menys els més grans per precaució. La mascareta s’ha convertit en la protagonista de les nostres vides, tot i la seva incomoditat ens n’hem enamorat. Ha evitat àdhuc les infeccions habituals del fred, a mi, les traqueïtis que cada hivern m’afectaven.
Hem recuperat la vida sedentària de quan érem petits, fer allò que és indispensable i obviar tot el que pot esperar. Hem tingut temps per endinsar-nos a la memòria de temps passats, de la vida amb família-amics, viatges, compromisos de feina, de cooperació. I -per què no-? de saraus i organitzacions amb gent del món, molts dels quals ens tenen, avui, a l’oblit.
Si jo tingués responsabilitat, me n’ocuparia, segur que molts grans sols privats de recursos i llibertat romanen arraulits en algun racó, en trista solitud. Hem de ser pacients per la Covid-19, acompanyar els que, sols i desvalguts, necessiten un cop de m i ningú`no els recorda. Rumiem! Segur que en trobarem molts. Tots, entre els quals em compto, necessitem el caliu d’amics, parents i coneguts. S’ha acabat aquell parangó que abans s’atorgava: «Tu rai…»
Intentem poc a poc recuperar la nostra vida normal: trobades d’amics, potser al voltant d’una taula per dinar, o per prendre un vermut i xerrar del què hem viscut i volem oblidar i demanar exigir plegats que mai més…haguem de viure penúries similars.
I Avui a la cuina de resistència : Conill al vi negre o vermut
INGREDIENTS Un conill tallat a trossos, oli, sal, pebre, mostassa, safrà, una ceba grossa laminada, una fulla llorer, un cap d’alls sencer, un tros de canyella en rama, una tassa de vi negre o vermut i una de caldo o aigua.
En una cassola amb oli enrossirem els talls de conill, que reservarem. En aquell oli sofregirem la ceba a foc molt suau. Ja al seu punt daurat hi introduirem els talls de conill, que untarem amb mostassa i safrà, el vi o vermut, l’aigua o caldo, la canyella, el llorer el cap d’alls. Foc suau i revisarrem que no quedi massa escàs de líquid, que es pot ampliar sigui aigua sigui caldo.
blog de Montserrat Ponsa 
Debe estar conectado para enviar un comentario.