Tots en tenim, més els que som majors d’edat i venim d’altres temps quan res era fàcil i una de les coses que més valoràvem era l’amistat.
Ho dic perquè acabo de parlar amb dos amics de vida l’Antonio i el Carles -metges de la promoció del meu estimat marit-, amb els quals hem compartit situacions de tot ordre: familiars, polítics, professionals. Amb ells vam traçar un camí quan res era fàcil, quan les famílies teníem de fer molts números per intentar el millor futur pels nostres fills, aquell que a nosaltres, pels moments que vam viure de guerra-post guerra i mentalitat d’alguns, ens va estar negat.
No és un retret, simplement un comentari que ve a tomb. Caldria que, molts pares i avis el fessin als seus joves, alguns dels quals pensen i actuen com si tot fos possible i, els seus pares ho consideren normal. Seré jo la que va errada, com sempre?
Com canta Raimón nosaltres -alguns- no som d’eixe món…per a be o per a mal però, n’estic cofoia!
blog de Montserrat Ponsa 