És una frase que tenien sempre a la boca les nostres mares i iaies. Compte! Això no és pot fer! Això no ho has de dir! Paraules que ressonen a les nostre orelles encara avui passats més de 80 anys. Ecs…
Quantes privacions, quantes exigències dels nostres grans que, la majoria no hi veien més enllà del nas. Simplement els estorava el què diran! Què pensaran! A la gent de la meva edat ens van masegar amb aquella frase feta, quan el pensar dels altres els amoïnava, No per què es tractava d’una cosa mal feta, simplement mal vista.
On som avui S XXI, el de les grans tecnologies i avenços?
El sers humans som els mateixos, alguns roïns d’altres aprofitats d’uns altres, uns pocs aprofitats de molts, una immensa majoria muts amb un pensament únic: no fos cas que sutano o mengano s’enfadés i jo perdés prebendes…
El futur serà difícil per la immensa majoria: escassejarà la feina, si malgrat la gran preparació i noves tecnologies l’accés no arriba a tothom, què fer? Noves maneres de viure, de cultivar l’indispensable per sobreviure i procurar que la fèrtil imaginació d’alguns, cerquin com organitzar-se sense perdre l’esperança , l’amor, el bon viure plegats sense presses ni sorolls. Així serà el fer bondat
blog de Montserrat Ponsa 