Et diré sempre la veritat. I si et parlo tan sovint de la meva quotidiana, solitària mort,
i amb cruel accent carrego aquesta única síl·laba del meu petit saber,
és sols perquè m’agradaria que sentissis dintre teu, ben endins,
on acaba el fred camí al teu darrer sepulcre,
com humilment, silenciós, t’estimo.
Veus? El suau vent a l’herba, i tu i jo, una dona i un home,
i tots els noms de tan fràgil bellesa,
i aquesta tarda per a nosaltres potser immortal.
Però no vols endevinar mai als meus ulls qui sóc jo,
com sóc jo i ara m’omples de buida, densa, sorollosa argila de paraules,
fins a fer-ne un insalvable mur, aquest curt pas que ja del tot em separa de tu.
blog de Montserrat Ponsa 