Cada moment de la història, des que el món és món, les opressions i la força d’uns pocs -els més pinxos i forçuts sense escrúpols- intenten inocular la por als més dèbils per fer-se amos del món, de vides i béns, no importa de quina manera: mars, rius, terres, muntanyes i valls que volen convertir en els seus feus infumables, aprofitant la força de la gent, persones que únicament respectaven mentre els servien però deixaven en la inòpia un cop perdien la força, la salut… Per què dic aixó? Perquè el món no ha canviat per be i alguns, entre els quals em trobo, confiàvem/anhelàvem que seria a favor dels senzills, d’aquells pobres que no haurien de morir de fred, de fam, per no tenir accés a res…
Cuba, aquella estimada terra que conec, on m’hi he mogut en força ocasions, passa una situació angoixant de nou, amb dificultuats per sobreviure quan els EUA han barrat fronteres de nou en un intent que la misèria els ofegui i impedeixen que ningú no entri ni surti del país, que els productes que intercanviaven i ajudaven en la seva quotidianitat s’esmunyin. El propòsit? Apoderar-se d’aquella meravellosa terrar que mai no serà seva.
Maleïts siguin els polítics que així ho han decidit. Sense un bri de consciència, sense cor o amb el cor malalt i despullat de bondat. El amos i senyors del món econòmic -no en dic noms tothom els coneix-, arrosseguen i inoculen mentides per justficar-se i fer veure que no passa res, que tots els ciutadans cubans estan al seu costat i volen ser nord americans. «Mentida podrida», dèiem quan érem petits. Saben que aixó no és cert, son només uns pocs pagats i amenaçats.
La gent de Cuba és senzellia i acollidora, t’accepta sense saber qui ets, et trobes ràpidament enamorada del seu bon fer, viuen des de sempre de forma planera, sense fanfarronejar. Les enveges han arribat de fora, per part d’aquells que volen subjugar l’illa, ambició que des de sempre ha estat el nord dels estatudinecs. Cuba pertany als cubans.
Aguesta setmana he mantingut llarga conversa amb l’amic Abel Prieto, que va estar sempre prop de Fidel -era Ministre de Cultura- i va treballar perquè la Cultura arribés a tothom i, ho van aconseguir. Recordo haber presenciat en un dels meus viatges, una òpera al carrer on els artistes compartien amb el poble el seu art.
No oblidem que Fidel va plantar cara als nord-americans, no va permetre mai que s’immiscissin en el seu bon fer a favor del poble. Vaig tenir el privilegi d’acompanyar-lo sovint en aquells temps dificils que va aconseguir superar, i convertir Cuba en una potència que era l’enveja del món. No cal dir que els nord-americans no li van perdonar mai.
Cap família sense sostre, cap nen sense escola, cap avi sense tutela, plat a taula per tothom amb un gran no a la prostitució. Ara de nou els ianquis volen guanyar-la per ells: no ho permetrem!
I Avui a la Cuina de resistència : sipia confitada amb la seva tintat
INGREDIENTS Una sipia tallada amb el seu fetge, dues cebes, dues cabeces d’alls, una fulla de llorer, oli, sal i pebre, una cullerada de sucre i un raig de vermut.
Posarem en una cassola la sipia amb el seu fetge i la cobrirem d’oli. Hi afegirem hi els alls sense pelar, les cebes tallades en vuit trossos cadascuna, el llorer la sal i pebre, el sucre i el vermut. És important que la sípia quedi coberta d’oli. Taparem la cassola i la deixarem a foc suau dues hores per tal es confiti.
blog de Montserrat Ponsa 