Estem farts de sentir aquest enunciat que m’agradaria veure acomplert abans no me’n vagi. Curiosament el proclamen justos i pecadors, alts i baixos, rossos i bruns, no dic rics i pobres perquè els primers no accepten perdre prebendes, tot i que, de tant en tant gesticulen, i ho anuncien, sabent que mai ho acceptaran ni ho posaran en pràctica. No volen que les seves economies siguin igualitàries, diuen que ells treballen més i millor, que estan preparats per manar. Hi esteu d’acord? Jo no!
Només cal revisar com ens ho maneguem la majoria de famílies per arribar a final de mes els que tenim sous fixes -una petita jubilació de per vida- però no hem tingut mai càrrecs a cap estament polític que,des que tinc ús de raó, no canvia els rostres dels seus manaires afiliats; s’hi fan vells.
Què dir de les vacances que fan uns i altres, els viatges que, a més a més, no deixen de comentar arreu a major glòria seva, però que els posa en evidència mentre alguns, molts, ens estem de coses que ni tant sols son supèrflues, o per gaudir d’uns dies passejant amb la família.
Sé que em repeteixo, però només hi ha una sortida que ens salvaria: treballar plegats per aconseguir una democràcia social-política-econòmica per a tots els éssers vius, amb tots els drets socials que ens corresponen, també als més grans. Una democràcia amb aquella frase comuna a Cuba, plena de sentit, que sempre em feia rumiar: «Casa-cama y chocolate» a l’abast de tothom.
Amb el pas dels anys la desigualtat ha crescut de manera frustrant. Tota la vida he lluitat per veure-la superada però, malauradament, va a pitjor. M’agradaria trobar imatges exigint aquests temes de forma col.lectiva. Hem sortit a carrers i places des que tinc ús de raó sense permís primer, amb la connivència dels que manen ara. Sabem que son meres paraules que el vent s’endurà.
Tothom es cansa, el comodisme, el total convenciment del per què? i el no ens en sortirem guanya la partida als que, més actius i rebels, sortim al carrer a reclamar, o ho fem per escrit com ara, quan la pandèmia s’interfereix a la nostra vida quotidiana i ens té abraonats a casa, rera uns vidres, mentre que d’altres romanen amorrats a la tele davant de qualsevol bajanada. La fam i el desencís s’han convertit en tema quotidià igual que l’atur, la inseguretat laboral. Si protestes o reclames, ningú en fa cas i, pots cavar la teva tomba per protestona. Sabeu? No callaré pas! Faré de corcó!
I avui, a la Cuina de resistència, pastís de formatge de La Vinya.
INGREDIENTS 600 gr de formatge Philadelphia, 180 gr de sucre, quatre ous, una cullerada de Maizena i 300 mil-mililitres de nata muntada.
Escalfarem el forn a 220 graus. Batrem tots els ingredients, jo ho faig amb la Thermomix per aconseguir una pasta fina: el formatge, el sucre, els ous, la Maizena i la nata. Untarem un motlle que bastirem amb paper -també untat- i hi abocarem la preparació. Forn a 200 graus durant 50 minuts. El deixarem reposar , és millor preparar el pastís d’un día per l’altre.
Millor preparar d’un dia per l’altre
blog de Montserrat Ponsa 