Agents de la Guàrdia Civil durant l’operatiu del 23 de setembre de 2019 contra els CDR. Enric Fontcuberta/Efe
«Hi ha una solució, i és qualificar
de terrorista la definició de terrorista»
Juan José Millás
Que la setmana que ha arrencat amb el record imprescriptible a les setze víctimes i els centenars de ferits dels atemptats del 17 d’agost a Barcelona acabi amb tretze persones acusades de terrorisme a l’Audiència Nacional, fa pensar –i molt, fins a l’esgotament– en la banalització dels mots, la perversió de les paraules i el desfasament kafkià del dret penal. Perquè en el segon cas, comparacions impossibles, resulta que no hi ha atemptats ni explosius ni víctimes –només concessions al llenguatge, en condicionals literaris i supòsits tàcitament juxtaposats, des del pou sense fons de la criminalització de la protesta i de l’independentisme. I això ja no obliga només a pensar, sinó a actuar decididament. Ara per ara, però, el resultat és indiscutible. En el cas dels CDR, la Fiscalia els demana el mateix tipus penal que van imputar als autors i col·laboradors del 17-A: organització terrorista i fabricació d’explosius. Aquesta simple equiparació –cortesia del clan dels fiscals– ja és ofensa i descrèdit, insult i tragèdia, i diu molt de tot plegat, d’on som i, sobretot, d’on són els qui redacten aquests tipus d’atestats inquisitorials. Bestieses –una més encara– dels fogots fiscals, que no són d’estiu, i perviuen en la canícula repressiva que es perllonga des de l’octubre de 2017, al preu de tres mil represaliats. I mentre el Govern aparenta diàleg estival, la Fiscalia –que depèn del mateix que dialoga– mai no descansa. A pals, fins i tot amb la pastanaga. La simple equiparació entre els CDR i els autors del 17-A diu molt d’on som i, sobretot, d’on són els qui redacten aquests tipus d’atestats inquisitorials
Que sigui també la mateixa setmana, coincidències incomparables, en què veiem com Kabul sucumbeix, 20 anys després, a la derrota històrica del retorçament global d’aquella guerra preventiva contra el terror encetada pel pretès xèrif global George W. Bush, també obliga la neurona a remoure’s i posicionar-se. Aquella guerra embogida durant la qual el president americà va arribar a sostenir que es guanyaria perquè «nosaltres sabem que Déu no és neutral» i que tan bons resultats ha donat arreu del món, així a Bagdad com a Alep. També va afirmar que malauradament no serien les mobilitzacions per la pau a Barcelona les que canviarien la seva estratègia imperial, incendiària i piròmana. Dues dècades després, cal desaprendre el que ens han obligat a aprendre i reaprendre que no han après res. Sobretot quan aquest divendres, sinestèsicament –ja saben, alguna cosa que no quadra: merda suculenta, bomba humanitària, justícia injusta–, s’escolava la filtració que a tretze veïns i veïnes se’ls demanarà entre sis i quinze anys de presó, segons el que preveu el codi penal vigent, per terrorisme. Haver d’escriure «un terrorisme inexistent» ja fa tota la resta. Però així estem encara. D’aquest desori, global i local, queda el record paradoxal d’una escena insòlita d’aquella operació, batejada com a Judes i encetada planificadament per la raó d’estat poc abans de fer-se pública la sentència del Procés. Escena de Ionesco curulla d’absurd: sentir a trenc d’albada com els acòlits del Duc d’Ahumada detenien una parella per terrorisme i, més encara i en triple salt, veure com a la tarda ja eren deixats en llibertat. Acusats de ser terroristes, això sí. Decalatge impossible d’aquest estrany terrorisme, que entra i surt per la mateixa porta.
blog de Montserrat Ponsa 
Debe estar conectado para enviar un comentario.