Era l’Octubre de l’any 2000 que em van editar un llibret titulat Els meus personatges. 16 Homes dones que han marcat la meva vida, el meu caminar. Amics de l’ànima que em van permetre entrar a les seves vides, descobrir, a través d’ells i del seu pensar, el be i el mal que ha sofert la nostra terra, la nostra llengua.
Quan parlem d’Independència deia l’Heribert, volem dir ser un estat més dins la Unió Europea amb totes les cessions de sobirania que aixó pugui comportar.
Ara, en aquest homenatge organitzat per Vibrant, amics als que agraeixo poder-hi participar, vull ressaltar el meu enyor envers l’Heribert Barrera, un dels 16 amics retratats amb el que em va unir estreta amistat fins a la seva mort. Ens trobàvem sovint per conspirar quan tot era prohibit i censurat. Prop seu em sentia com si tingués prop meu el pare, el mestre, l’amic de debó. Sense secrets!
Jo diria que era un home de bona voluntat, un home de bé que mirava les coses tal com són, no il-lusori com la majoria que sovint les veiem com voldríem que fossin. Era gran amic de l’Antoni i l’Agnès Cumella, fou amb ells que el vaig conèixer. Ens trobàvem sovint per a discutir en el bon sentit de la paraula, sobre Catalunya i el seu futur.
Nascut a Barcelona l,any 1917, ningú no imaginava, donada la seva senzillesa, l’autoritat científica que tenia al davant: llicenciat en Química i Matemàtiques, enginyer químic per la Universitat de Montpellier, doctor en Ciències Físiques per la Sorbona, investigador a França, als EEUU, sense oblidar la vessant política que des de sempre havia desenvolupat a ERC. No crec que s’enfadi si dic partit del que estava queixós darrerament
Personalment el considero un gran polític, gens il-lusori com sol passar amb la majoria. Tenia clara consciència d’on érem en cada moment i, fins on podíem arribar. Ho va demostrar en la seva trajectòria abans i després de la guerra civil, amb i després del dictador, en el seu pas pel Parlament de Catalunya que va presidir en la primera etapa de la democràcia.
Li venia de lluny l’esperit lluitador, algunes vegades de causes perdudes, però que mai no van ser motiu per a fer-li perdre l’esperança: aconseguir el país català que des de sempre havia somniat, pel que tant havia maldat i pel que tant havia deixat en el camí.
La fidelitat a Catalunya i als seus amics van ser sempre el seu nord, la seva bruixola. L’empenyien a caminar quan res era fàcil, quan les persones treballavem per uns ideals, mai pensant en els beneficis i remuneracions que li podrien resoldre el futur com ara: quan res es fa per fidelitat. Quan l’únic deu és el diner i la glòria. Sovint em demano, què s’ha fet de l’honor? Virtut desapareguda per la que proposo ordre de recerca i captura.
Heribert, segueixo sentin te a prop. No t’oblidis dels amics ni d’aquesta Catalunya que necessita molta força per aconseguir ser lliure i plena. Urgeix ens ajudis des d’on et trobis. Sabem que ho fas…
blog de Montserrat Ponsa 