La manifestació de la Diada va ser un èxit de participació. Eren patètics els esforços dels il·lusos enterradors de sempre, aquells que quan sortien al carrer més d’un milió de persones ja buscaven l’angle de foto més buit.
L’independentisme és el projecte polític amb més múscul popular, malgrat la repressió, la desunió i totes les emergències que s’abaten sobre la societat. Una altra cosa és l’estat d’ànim. Si la gent hagués tingut la impressió que una nova demostració multitudinària hauria enfortit la posició de la banda catalana de la taula de diàleg, no n’hi hauria hagut prou ni amb el passeig de Gràcia.
Els manifestants i els que altres anys s’havien manifestat i aquesta vegada no van baixar a Barcelona, no se senten en vigílies de res transcendent. Dissabte es palpava l’evidència que Sánchez no es molesta ni a fer veure que la taula l’interessi i s’expressava el recel per les agendes pròpies dels tres grans partits independentistes. I malgrat tots els esquinçaments, Aragonès podrà ensenyar, reforçat, la foto de la gentada de dissabte a Sánchez. O a qui acabi venint.
blog de Montserrat Ponsa 