Records que em venen a la memòria, els històrics i els viscuts: setges, borbons, manaires aprofitats, dictadura feixista.
Aquell acte masiu l’any 1976 quan tots vivíem il.lusionats i esperançats a Sant Boi on no vam faltar per demanar i exigir: Llibertat Amnistia Estatut d’Autonomia. Ens vam arribar a creure que tots aniríem a la una, que es desfarien les capelletes peo, heus aqui que se n’han fet tantes, multicolors de pensament, que serien bones si tots els que les menen sentissin seu el nostre país sense fer cas a, per dir ho ràpid, la butxaca. Buf! Els que realment estimem el país el volem lliure i en pau, sense dominis ni prevendes. Tinc clar que, per aquest viatge, no calien tantes alforges.
Quan fas un repàs de les persones que viuen de la política, no fer afinitat sinó per l’estatus que els suposa, deixes de creure que estimen allò que els ofereix qui més paga, no importa pensasament ni color. Penso que caldria posar limit a tots els càrrecs polítics, No es poden eternitzar!
Veure les multituts que sortim al carer no te sentit si no s’aconsgueix allò que es reivindica… Estic convençuda que massa no saben de què va la reclamació…Deixem de celebrar derrotes i posem fil a l’agulla, podem ser un poble lliure diferent, amb poder que tingui caducitat per tots els membres.
Fer política no és un ofici, és un servei … És un dret!
blog de Montserrat Ponsa 