Cada dia costa més, de manera especial des que han tancat les caselles de pagament, les cues arriben fins a Barcelona, no importa l’hora. Recordo un anuci per TV que m’agradava: papá ven en tren.… quan tot es feia en la llengua de l’Imperio. És un torment anar i tornar de Barcelona per carretera, llargues cues agreujades pels que no saben on van ni com han d’arribar-hi. Avui hi hem anat per a donar el condol a uns amics que han perdut la mare, la germana.
Abans de la pandèmia hi anava sempre amb tren des de Granollers, força dies per setmana, per estar amb una meva filla malalta que ja no hi és…
Viatjar amb tren és pura delicia i rapidesa. Força gent a qualsevol hora pero recordo que una sola ocasió vaig romandre dempeus tot el viatge. Sé que em vaig enutjar veien gent amb criatures petites, que podien haver-se les posat a la falda i convidar-me a seure. Però ningú ho va fer. Civisme? Massa el desconeixen!
Segur que, quan em pugui moure amb llibertat, seguiré anant amb tren.
blog de Montserrat Ponsa 