Ni que sigui des de la distància, a través del pensament, recordar te avui, dia que comença la tardor, quan res era fàcil però ens teníem, ens estimàvem, no importa dia ni hora, sempre un prop de l’altre intentant seguir avantçan en el nostre caminar, gens fàcil, nou fills amb tretze anys, economia petita però ens espavilàvem per tal que a ningú li faltés res. La vida envejosa ens va robar el futur plegats i ens va deixar sense vellesa compartida, ara, quan més et necessito.
Però, saps? segueixo estiman-te i se que ens retrobarem!
blog de Montserrat Ponsa 