El proper 10 de novembre a les 18:30h a la Fabra i Coats de Barcelona es realitzarà un memorial obert a tots els públics que vol ser un espai de trobada de totes aquelles persones vinculades al moviment per la pau i la justícia global de casa nostra i de totes aquelles persones que tenien estima per l’Arcadi, per retre-li un sentit homenatge i recordar la seva persona.

Les entitats que organitzen son Justícia i Pau, la Universitat Internacional de la Pau, la Fundipau i el Centre Delàs d’Estudis per la Pau

Us passem el link per la inscripció: https://docs.google.com/forms/d/e/1FAIpQLSeOfwFVtDZT4NYa3B2GZTCApFkYYyB3EEpaWUyY-4p5XaYjlw/viewform?usp=sf_link

Sovint ens costa endevinar on som, què volem o millor què voldríem fos la nostra vida, rera entrebancs i malentesos. A mesura que ens fem grans sabem, sobretot com hauria de ser el nostre futur, la nostra vida quan sembla que tot falla.

Alguns hem estat constants en les nostres esperances, lluny de banalitats i prescindibles. Massa però, no ho entenen així, intenten jugar amb la seva desesperança a partir de nosaltres, envejosos de la nostra manera de ser, de fer, de viure.

Com canta Raimón, SOM:

Som una llum que s’enfuig

Som una llum que s’apaga

Som una llum que no és llum

Som el gran fum de la terra

De la terra venim
A la terra anirem

En la terra vivim
En la terra serem

Som una llum que s’enfuig
Som una llum que s’apaga
Som el gran fum de la terra

Som, som, som

Enguany la tardor s’allarga, fa bonança, però l’arribada de les castanyes i la festa de Tots Sants és preludi de fred, el meu enemic. Avui no te massa sentit fer la castanyada, però sí el tenia quan nosaltres érem petits, rera aquella guerra tant incivil, quan passar fred a les cases era el nostre pa de cada día tots els hiverns i, les castanyes, com tot, eren escadusseres, un do esperat.

   Furgàvem les butxaques del nostre pare quan el vespre arribava, rera el darrer viatge amb el cotxe de línia Manresa- El Pont de Vilomara. No cada dia però en solia portar de tant en tant. Ho consideràvem un regal, potser dues o tres per cap… Com ha canviat tot! Eren enyorades. Panellets? No recordo que en mengessim, els va portar la dita civilització, primant l’economia dels que tenien poder econòmic per posar en marxa noves tècniques per a crear necessitats: fer, comprar….Vuitant i pico d’anys enrera les possibilitats eren minces, les dones treballaven a les fàbriques, el homes al camp cultivant l’indispensable per el dia a dia.

   A casa meva, l’hostal del poble, rebíem tota mena d’estadans, des de la guàrdia civil que sovintejava, fins els dits viatjans de comerç que passaven poble per poble a oferir els seus pruductes. No tenien cotxe, arribaben amb el de línia i, si calia, es quedaven a l’Hostal fins aconseguir fer efectives les seves ofertes-vendes. Alguns empaitaven les noies del poble que s’hi posaven be. També venien treballadors especials de les fàbriques, alguns s’hi van casar, per exemple una meva tìa amb la que vaig viure a casa seva a Granollers.

   L’hostal no tenia calefacció, dormíem amb moltes mantes que ens cobrien, i alguna bossa amb aigua calenta per mitigar, d’entrada, la fredor dels llençols. Les llums eren de pocs voltis i, els espais grans d’aquell hostal, em feien sentir poruga. Sort que les germanes ens fèiem companyia sempre. Jo era la gran de quatre, el darrer l’únic noi, va nèixer quan jo ja era fora de casa. Em van portar a viure amb uns oncles que no tenien fills a Granollers. Jo tenia set anys. M’ai he conegut els motius.

   Castanyes i moniatos que coïem a les brases -del foc a terra-, desprès de cremar troços de llenya, en el que avui nomenem llar de foc, naturalment més sofisticada. Sabeu? L’enyoro. Era un espai amb uns bancs de fusta molt especials, segur que fets pel fuster del poble, on podies reposar l’esquena. Permetía contemplar aquell foc, fums i llamarades, amb uns espetecs especials produits per la llenya que cremaven. Espetecs que feien volar la imaginació, no teníem altres possibilitats. Era la maginació al poder, diríem ara, quan on tothom va sobrat. Em dol, que tants, s’hagin creat necessitats prescindibles i hagin descuidat el nostre be més preuat, la paraula, l’amistat.

   El sabor de les torrades fetes en aquell foc, que punxàvem amb uns molls de mànec llarg, eren inigualables. Tanco els ulls i les rememoro, sento l’escalfor i el sabor d’aquell pa cruixent que potser tenia dues setmanes, que sucàvem amb tomàquet i amaníem amb oli i sal. Solíem acompanyar-les amb llangonissa de la matança del porc que es feia a totes les cases.

   Porc que durava molt temps, que guardaven amb sal, a falta de neveres. Entrar a l’espai de l’hostal on es conservava era poc agradable, fred, de salabror exagerada. No escric recepta, Tothom sap com escalivar moniatos i castanyes i, els panellets, tots sabem on trobar-los de confiança. Pels que no vulguin feina, hi ha parades amb bons moniatos i bones castanyes. A les pastisseries de confiança de sempre, els panellets son dignes d’esment. Tot i que avui son molt variats, els meus predilectes son els de pinyons.

Bona castanyada! M’agraden les castanyes i també els moniatos. Ah! I no oblideu un parenostre pels difunts estimats.

I avui a la cuina de Resistència: Moniatos i castanyes escalibats i, panellets tradicionals

No escric recepta, Tothom sap com escalivar moniatos i castanyes i, els panellets, tots sabem on trobar-los de confiança. Pels que no vulguin feina, hi ha parades amb bons moniatos i bones castanyes. A les pastisseries de confiança de sempre, els panellets son dignes d’esment. Tot i que avui son molt variats, els meus predilectes son els de pinyons.

El nostre estimat fill Marc, el quart dels nou germans va nèixer l’any 1961 i va morir mentre jugava un partit de futbol amb el seu equip de veterans joves de l’Ametlla del Vallès el 26 d’octubre de l’any 1996, de mort sobtada . Ens va costar d’acceptar.

El Marc era l’únic que vivía amb nosaltres, amb el meu estimat Oriol i jo. Enginyer agrònom va decidir, acabada la carrera ajudar a la seva tia Eulàlia a la farmàcia de Granollers -ja hi col-laborava mentre estudiava- i, els caps de setmana, va posar en marxa un petit restaurant a l’Ametlla del Vallès. Cuinava extra. Li vaig encomanar la meva dèria dels fogons i viatjar…

Vam fer molts viatges per Espanya-Europa. Moltes descobertes d’art i de gastronomia, temes que ens interessaven a tots tres. També érem del Barça, no ens perdíem cap partit. Vam viure uns anys meravellosos però la mort, envejosa, no suporta la felicitat de ningú i ens el va robar.

La nostra vida va fer un gir, van seguir anys difícils, preguntant-nos per què el Marc no jo ens repetíem, sense trobar resposta. El vam plorar molt.

..

Es convoca l’16è Premi Paco Merino amb l’objectiu de fomentar l’experimentació, la innovació i la reflexió artística.

BASES 2021

1. Poden participar-hi tots els artistes que ho desitgin, tant individualment com col·lectivament.

2. S’estableix una categoria de participants a partir de 18 anys.

3. Es pot presentar una obra per autor o col·lectiu. En el cas que les obres constitueixin una unitat temàtica, s’ha d’indicar aquesta circumstància.

4. La temàtica i la tècnica de l’obra són lliures i el suport ha de ser bidimensional. En les obres que es presentin amb marc, aquest ha de ser part integrant de la peça o bé no sobrepassar un llistó de tres centímetres. La dimensió de l’obra no pot ultrapassar els 100 cm en el costat més llarg, fixada a un suport rígid i pensada per ser penjada a la paret. Les obres viatgen a compte i risc de l’autor.

5. Per concursar cal presentar la imatge de l’obra, per correu electrònic, a l’adreça premipacomerino@gmail.com, en JPG, amb resolució 300 ppp, acompanyada de la informació següent:

5.1. Memòria tècnica de la peça que es presenta a concurs: títol de l’obra, tècnica, dimensions i suport.

5.2. Dades de l’autor (nom i cognoms, adreça postal, telèfon, adreça electrònica) i còpia del DNI.

6. L’obra es lliurarà sense signatura visible, signada al dors, on figurarà clarament el nom i cognoms de l’artista, així com el títol de la peça.

7. Dotació: premi de 2.500 euros. A aquesta quantitat s’ha d’aplicar la retenció impositiva que estableix la legislació vigent. El premi comporta la cessió de l’obra a l’entitat convocant.

8. El jurat qualificador s’encarrega de fer una selecció prèvia de les obres. Està compost per:

Lluís Estopiñan, artista plàstic
Glòria Fusté, tècnica del Museu de Granollers
Kiku Mena, dissenyador d’interiors
Frederic Montornés, crític d’art i comissari d’exposicions
Cristina Requena, galerista i comissaria d’exposicions
Actua com a secretari –sense vot– Josep Maria Farnés, membre del grup Pro Art Paco Merino.

9. El període de presentació de treballs per correu electrònic acaba el 17 de setembre de 2021. Després de la selecció prèvia es comunicarà als autors l’acceptació de la seva obra, que hauran d’enviar a la Llibreria La Gralla de Granollers, a la plaça dels Cabrits, núm. 5, durant l’horari comercial. El període de recepció acaba el 17 d’octubre.

10. Les obres seleccionades s’exposaran del 26 d’octubre al 2 de desembre de 2021.

11. El veredicte es donarà a conèixer el dia 2 de novembre amb la inauguració de l’exposició.

12. L’obra guanyadora, acabada l’exposició, s’exhibirà temporalment al Museu de Granollers.

13. Les obres s’hauran de retirar abans del 30 de gener de 2022. Podran retirar-les els mateixos autors, una persona autoritzada o una agència de transport, amb autorització expressa firmada per l’autor. Les obres no retirades dins el termini fixat quedaran en propietat de l’entitat convocant.

14. L’entitat convocant vetllarà per les obres presentades amb el màxim d’interès, si bé no respondrà de qualsevol pèrdua o dany que, involuntàriament, es pugui esdevenir durant el transport o mentre estigui a les seves mans.

15. El fet de participar en el concurs implica acceptar totes i cadascuna d’aquestes bases. L’organització es reserva el dret d’alterar o decidir qualsevol cas no previst.

Granollers, juny de 2021

Quanta raó tenia Calderon de la Barca, respecte la vida: és un somni, un desig, una esperança que costa d’atrapar. Cada vegada les barreres son més tupides, més enllà de les nostres possibilitats. Altres agreujants son les distàncies i l’edat que, tampoc perdonen.

Vols, però no arribes a aquell somni que t’havies imposat. Només ens hi faltava la pandèmia per acabar-ho d’adobar.

Sabem on som, coneixem el camí a seguir, confiem amb els que ens estimen i procuren el nostre benestar. Seguim caminant, però, sobretot, no oblidem les nostres obligacions. No tothom ha tingut la nostra sort.

I seguim somnian perquè, com deia Calderon de la Barca:

¿Qué es la vida? Un frenesí

¿Qué es la vida? Una ilusión,

un sombra, una ficción,

y el mayor bien es pequeño:

que toda la vida es sueño,

y los sueños, sueños sueñoson

Resumen Latinoamericano.

Miles de demandantes le acusan por los presuntos efectos cancerígenos de los herbicidas de Monsanto, entre ellos el Roundup.

Ahora, el tema se está tratando a nivel local: la Organización de Consumidores y Usuarios de Chile (Odecu) demandó colectivamente a la firma en el 22° Juzgado Civil de Santiago -que declaró admisible la acción judicial- para que cada enfermo de cáncer que estuvo expuesto al herbicida reciba una compensación de $200 millones ($100 millones por daño material y $100 millones por daño moral).

Según los argumentos legales expuestos en la demanda colectiva, el daño causado “proviene del lento envenenamiento cancerígeno producido por el glifosato y los productos químicos del Roundup, que es elaborado por Bayer y distribuido y comercializado en Chile por Bayer Chile S.A. y Arysta LifeScience S.A.”, indicó la Odecu en un comunicado.

De acuerdo al presidente de Odecu, Stefan Larenas, “los afectados por el herbicida Roundup en Chile tienen los mismos derechos a justicia y compensación que quienes fueron expuestos en EEUU o Europa, donde Bayer ya reconoció judicialmente su responsabilidad, como sucesora de Monsanto”.

El glifosato -comercializado por Bayer como Roundup- es de uso masivo en los cultivos agrícolas de nuestro país, afirmó la organización. La prevalencia de cáncer gástrico y de tiroides, que son los más asociados al uso del glifosato, “es significativamente mayor en las zonas donde se usa el químico como herbicida”.

Según Larenas estaríamos “frente a un universo difuso y, probablemente, muy masivo de personas afectadas”.

Fuente: Veronica Reyes

Quina sort de tenir amics de vida que t’acompanyen quan et sents trist, sol. Avui dia per recordar amb el Josep Ma. i l’Stefano. De vell antuvi hem anat a acomiadar-nos del Paulino i acompanyar la seva familia a la cerimònia final, a Llerona. Després hem anat a passejar per pobles del nostre entorn i, seure finalment al voltant d’una taula comentant els moments forassenyats que ens toca viure i, el futur, jo diria que incert, que voldríem més esperençador.

La Covid no s’ha despedit encara! Sembla que s’hi troba be posant el malviure entre nosaltres, la ciutadanía, farta de limitacions, de manera especial els que som grans i ens agradaria recuperar ja amics i parents, fins ara allunyats. Hem redescobert la necessitat que tenim de sentir-los a prop, d’escoltar les seves veus, de mirar-los els ulls, d’abraçar-los llargament.

No us demaneu què s’ha fet dels petons? Jo m’ho demano cada día. Urgeix retrobar-los, els necessitem!

El clima ajuda a ser pessimista. La fredor, la humitat els dies curts imposen tristesa, al menys a mí. Nescessito sol, sentir-me acompanyada, de manera especial quan declina el dia. M’agradaria viure en un món sense fosca, amb sol, llum i amics sempre a prop, com canten els amics de Sopa de Cabra.

Diu el diccionari que la por és una emoció que serveix per avisar d’un possible perill. Si l’emoció és gran, s’anomena paüra, feredat. Es tracta d’una pertorbació angoixant a causa d’un risc o dany real o imaginari.

Alguns malvats es serveixen d’innocular aquest aquest sentiment desagradable que cal aprendre a resoldre sense que els que ens la volen imposar, es surtin amb la seva. És obra de covards la seva expansió. Solen ser persones que, envejoses, intenten jugar amb la vida i sentiments dels demés.

Recordo haber-ne tinguda molta quan era petita, a les cases teníem poca llum. Quan es feia fosc i tenia de pujar al poble i tornar a casa, tenia un recorregut que mai he oblidat, la baixada de la plaça davant de l’esglèsia fins a l’Estanc i seguir fins a l’hostal, casa meva, puc assegurar que els meus peus, quan corria, em tocaven al cul.

Vivíem a l’hostal del poble que menava la meva iaia, just a l’entrada després de creuar el pont romànic sobre el riu Llobregat. Una casa grandiosa amb molts espais descontrolats. Por, per anar a fer necessitats a la comuna, espai de dimensions gegantines amb galliner, estable, safareig, carros i cavalls, orenetes que tornaven any era any. Mai hi anava sola, alguna germana m’hi acompanyava i jo a elles. Ho deixo aqui, ho seguiré en el llibre que preparo.

Por avui que ho tenim tot a l’abast? Doncs sí, i de molts temes inusuals però flagrants sempre. De manera especial de malfiances dels que, envejosos, sempre creuen que els vols enganyar, vici que mai he practicat, que no figura a la meva llista de defectes que, tinc com tothom però, com que els sé, els conec, m’imposo no practicar.

Por de no perdre la independència física. A mesura que et fas gran saps que segons què no ho has de fer però, malgrat saber-ho, caus a la tempetació i ho fas.

Por al ridicul? Aquesta basarda sempre l.he foragitat. Mai vull semblar qui no soc, i, a qui no li agradi, com deiem quan érem petites: si no tàgrada no t’hi casis…Quan casar se era un fet de vida i, PER VIDA.

Quan depasses la tercera edad arriba la por de saber si seràs prou digne en les teves maneres de viure i compartir el què et queda de vida prop dels que estimes.

—–

Vull dedicar unes paraules al suara traspassat, Paulino Puig, amic de vida, amb qui tantes coses vam compartir amb ell, la Rafela i els seus fills, de manera especial amb el Fermí. El Paulino era un personatge singular ple de vida i il-lusions, moltes de les quals vam fer cami plegats, escola dels fills, el Barça, la bona taula. Sé que ens retrobarem! Gràcies per la teva amistat.

—–

I avui, a la cuina de resistència: Sopa de ceba

INGREDIENTS Ceba confitada -jo en tinc sempre de reserva-, pa sec, sal, pebre,oli, formatge ratllat, sucre

Per confitar ceba: laminrem unes cebes i les posarem en un atuell al foc cobertes d’oli, amb sal, pebre, sucre i deixarem confitar, a foc suau al menys un parell d’hores. Serveixen per adobar múltiples menges, avui la sopa.

Posarem al foc un pot amb aigua, pa, i adobarem amb sal, pebre, un tros de mantega, unes cullerades de ceba confitada i formatge ratllat. Deixarem bullir a foc suau uns 20/30 minuts.