Costa viure amb esperança, virtut que ha marcat les nostres vides senzilles: estimar, treballar, confiar-compartir per un demà millor prop dels que ens envolten.
Ara, sovint fallen les maneres de fer-dir-pensar d’alguns, de manera especial dels més joves. Em refereixo a les virtuts a l’entorn de les que hem intentat viure nosaltres: amb fe, esperança, caritat estant sempre prop dels que ens necesiten. Malauradament no hem sigut capaços d’encomananar-ho. No n’hem sabut! Dol sentir com parlen alguns als més grans, amb poc respecte.
Comportaments acceptats pels seus parents que no gosen dir-los que el camí emprés no és el correcte i, fent l’orni, fan veure que estan al seu costat. Alguns, els tenen por. Dol!
Ningú té dret a robar l’esperança. Ningú pot sumir a la tristor i al silenci a ningú. La vida els en demanarà comptes…
Alguns jutges haurien de fer-ne el seguiment. Evitarien molta tristesa i desesperança.
blog de Montserrat Ponsa 