Quina sort de tenir amics de vida que t’acompanyen quan et sents trist, sol. Avui dia per recordar amb el Josep Ma. i l’Stefano. De vell antuvi hem anat a acomiadar-nos del Paulino i acompanyar la seva familia a la cerimònia final, a Llerona. Després hem anat a passejar per pobles del nostre entorn i, seure finalment al voltant d’una taula comentant els moments forassenyats que ens toca viure i, el futur, jo diria que incert, que voldríem més esperençador.
La Covid no s’ha despedit encara! Sembla que s’hi troba be posant el malviure entre nosaltres, la ciutadanía, farta de limitacions, de manera especial els que som grans i ens agradaria recuperar ja amics i parents, fins ara allunyats. Hem redescobert la necessitat que tenim de sentir-los a prop, d’escoltar les seves veus, de mirar-los els ulls, d’abraçar-los llargament.
No us demaneu què s’ha fet dels petons? Jo m’ho demano cada día. Urgeix retrobar-los, els necessitem!
El clima ajuda a ser pessimista. La fredor, la humitat els dies curts imposen tristesa, al menys a mí. Nescessito sol, sentir-me acompanyada, de manera especial quan declina el dia. M’agradaria viure en un món sense fosca, amb sol, llum i amics sempre a prop, com canten els amics de Sopa de Cabra.
blog de Montserrat Ponsa 