La por…

Diu el diccionari que la por és una emoció que serveix per avisar d’un possible perill. Si l’emoció és gran, s’anomena paüra, feredat. Es tracta d’una pertorbació angoixant a causa d’un risc o dany real o imaginari.

Alguns malvats es serveixen d’innocular aquest aquest sentiment desagradable que cal aprendre a resoldre sense que els que ens la volen imposar, es surtin amb la seva. És obra de covards la seva expansió. Solen ser persones que, envejoses, intenten jugar amb la vida i sentiments dels demés.

Recordo haber-ne tinguda molta quan era petita, a les cases teníem poca llum. Quan es feia fosc i tenia de pujar al poble i tornar a casa, tenia un recorregut que mai he oblidat, la baixada de la plaça davant de l’esglèsia fins a l’Estanc i seguir fins a l’hostal, casa meva, puc assegurar que els meus peus, quan corria, em tocaven al cul.

Vivíem a l’hostal del poble que menava la meva iaia, just a l’entrada després de creuar el pont romànic sobre el riu Llobregat. Una casa grandiosa amb molts espais descontrolats. Por, per anar a fer necessitats a la comuna, espai de dimensions gegantines amb galliner, estable, safareig, carros i cavalls, orenetes que tornaven any era any. Mai hi anava sola, alguna germana m’hi acompanyava i jo a elles. Ho deixo aqui, ho seguiré en el llibre que preparo.

Por avui que ho tenim tot a l’abast? Doncs sí, i de molts temes inusuals però flagrants sempre. De manera especial de malfiances dels que, envejosos, sempre creuen que els vols enganyar, vici que mai he practicat, que no figura a la meva llista de defectes que, tinc com tothom però, com que els sé, els conec, m’imposo no practicar.

Por de no perdre la independència física. A mesura que et fas gran saps que segons què no ho has de fer però, malgrat saber-ho, caus a la tempetació i ho fas.

Por al ridicul? Aquesta basarda sempre l.he foragitat. Mai vull semblar qui no soc, i, a qui no li agradi, com deiem quan érem petites: si no tàgrada no t’hi casis…Quan casar se era un fet de vida i, PER VIDA.

Quan depasses la tercera edad arriba la por de saber si seràs prou digne en les teves maneres de viure i compartir el què et queda de vida prop dels que estimes.

—–

Vull dedicar unes paraules al suara traspassat, Paulino Puig, amic de vida, amb qui tantes coses vam compartir amb ell, la Rafela i els seus fills, de manera especial amb el Fermí. El Paulino era un personatge singular ple de vida i il-lusions, moltes de les quals vam fer cami plegats, escola dels fills, el Barça, la bona taula. Sé que ens retrobarem! Gràcies per la teva amistat.

—–

I avui, a la cuina de resistència: Sopa de ceba

INGREDIENTS Ceba confitada -jo en tinc sempre de reserva-, pa sec, sal, pebre,oli, formatge ratllat, sucre

Per confitar ceba: laminrem unes cebes i les posarem en un atuell al foc cobertes d’oli, amb sal, pebre, sucre i deixarem confitar, a foc suau al menys un parell d’hores. Serveixen per adobar múltiples menges, avui la sopa.

Posarem al foc un pot amb aigua, pa, i adobarem amb sal, pebre, un tros de mantega, unes cullerades de ceba confitada i formatge ratllat. Deixarem bullir a foc suau uns 20/30 minuts.

Deja una respuesta

Por favor, inicia sesión con uno de estos métodos para publicar tu comentario:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Salir /  Cambiar )

Google photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google. Salir /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Salir /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Salir /  Cambiar )

Conectando a %s

Este sitio usa Akismet para reducir el spam. Aprende cómo se procesan los datos de tus comentarios.

A %d blogueros les gusta esto: