Enguany la tardor s’allarga, fa bonança, però l’arribada de les castanyes i la festa de Tots Sants és preludi de fred, el meu enemic. Avui no te massa sentit fer la castanyada, però sí el tenia quan nosaltres érem petits, rera aquella guerra tant incivil, quan passar fred a les cases era el nostre pa de cada día tots els hiverns i, les castanyes, com tot, eren escadusseres, un do esperat.
Furgàvem les butxaques del nostre pare quan el vespre arribava, rera el darrer viatge amb el cotxe de línia Manresa- El Pont de Vilomara. No cada dia però en solia portar de tant en tant. Ho consideràvem un regal, potser dues o tres per cap… Com ha canviat tot! Eren enyorades. Panellets? No recordo que en mengessim, els va portar la dita civilització, primant l’economia dels que tenien poder econòmic per posar en marxa noves tècniques per a crear necessitats: fer, comprar….Vuitant i pico d’anys enrera les possibilitats eren minces, les dones treballaven a les fàbriques, el homes al camp cultivant l’indispensable per el dia a dia.
A casa meva, l’hostal del poble, rebíem tota mena d’estadans, des de la guàrdia civil que sovintejava, fins els dits viatjans de comerç que passaven poble per poble a oferir els seus pruductes. No tenien cotxe, arribaben amb el de línia i, si calia, es quedaven a l’Hostal fins aconseguir fer efectives les seves ofertes-vendes. Alguns empaitaven les noies del poble que s’hi posaven be. També venien treballadors especials de les fàbriques, alguns s’hi van casar, per exemple una meva tìa amb la que vaig viure a casa seva a Granollers.
L’hostal no tenia calefacció, dormíem amb moltes mantes que ens cobrien, i alguna bossa amb aigua calenta per mitigar, d’entrada, la fredor dels llençols. Les llums eren de pocs voltis i, els espais grans d’aquell hostal, em feien sentir poruga. Sort que les germanes ens fèiem companyia sempre. Jo era la gran de quatre, el darrer l’únic noi, va nèixer quan jo ja era fora de casa. Em van portar a viure amb uns oncles que no tenien fills a Granollers. Jo tenia set anys. M’ai he conegut els motius.
Castanyes i moniatos que coïem a les brases -del foc a terra-, desprès de cremar troços de llenya, en el que avui nomenem llar de foc, naturalment més sofisticada. Sabeu? L’enyoro. Era un espai amb uns bancs de fusta molt especials, segur que fets pel fuster del poble, on podies reposar l’esquena. Permetía contemplar aquell foc, fums i llamarades, amb uns espetecs especials produits per la llenya que cremaven. Espetecs que feien volar la imaginació, no teníem altres possibilitats. Era la maginació al poder, diríem ara, quan on tothom va sobrat. Em dol, que tants, s’hagin creat necessitats prescindibles i hagin descuidat el nostre be més preuat, la paraula, l’amistat.
El sabor de les torrades fetes en aquell foc, que punxàvem amb uns molls de mànec llarg, eren inigualables. Tanco els ulls i les rememoro, sento l’escalfor i el sabor d’aquell pa cruixent que potser tenia dues setmanes, que sucàvem amb tomàquet i amaníem amb oli i sal. Solíem acompanyar-les amb llangonissa de la matança del porc que es feia a totes les cases.
Porc que durava molt temps, que guardaven amb sal, a falta de neveres. Entrar a l’espai de l’hostal on es conservava era poc agradable, fred, de salabror exagerada. No escric recepta, Tothom sap com escalivar moniatos i castanyes i, els panellets, tots sabem on trobar-los de confiança. Pels que no vulguin feina, hi ha parades amb bons moniatos i bones castanyes. A les pastisseries de confiança de sempre, els panellets son dignes d’esment. Tot i que avui son molt variats, els meus predilectes son els de pinyons.
Bona castanyada! M’agraden les castanyes i també els moniatos. Ah! I no oblideu un parenostre pels difunts estimats.
I avui a la cuina de Resistència: Moniatos i castanyes escalibats i, panellets tradicionals
No escric recepta, Tothom sap com escalivar moniatos i castanyes i, els panellets, tots sabem on trobar-los de confiança. Pels que no vulguin feina, hi ha parades amb bons moniatos i bones castanyes. A les pastisseries de confiança de sempre, els panellets son dignes d’esment. Tot i que avui son molt variats, els meus predilectes son els de pinyons.
blog de Montserrat Ponsa 
Debe estar conectado para enviar un comentario.