Creixen arreu, també al nostre voltant. Sovint, simulant bellesa i caliu, un cop arrelades passen de la ratlla i ho envaeixen tot. Si no ets a temps d’arrencar-les de soca-rel en el moment pertinent, quan te n’adones, ja han escampat la seva voracitat terra enllà i no hi ha déu que les aturi. Sovint tenen bon aspecte, un cop creixen, tindràs feina a desfer-te’n.
Volia fer el símil amb les persones que, mentre et necessiten, tot són carantoñas que diuen a Andalusia, fins que aconseguits els seus propòsits -sovint sense que te n’adonis i tot i que sempre has estat prop seu de manera especial quan t’han necessitat-, aleshores descobreixes que continues éssent un somniador sense cura perquè confies en ells. Aquest és el nostre pecat d’omissió, aquell que, de petita, mai no havia entès…
El comparo amb les males herbes, algunes de les quals boniques a la vista, àdhuc n’has fet un ram en més d’una ocasió. I que?, em demano jo. M’han enganyat però no perdré el meu somriure i el meu cor serà el mateix, obert, a l’abast dels que em vulguin i es deixin estimar.
Així ho vaig aprendre de petita, sola, lluny de casa, d’aixó fa ja molts anys. Malauradament no és variable per res del món. Ho saben els que practiquen turbulències però el meu paraigues per protegir-me de malvestats i trons i llams és molt ampli. Males herbes que mortifiquen, les apartes, les arrenques però sabem que tornaran a sortir. Com diu l’amic Jaume Rodri i Febrer: «Tenen el cor ple de traïdories que no descobrim a temps.»
Però, sabeu? D’entrada em costa descobrir les males herbes. Algunes les deixo creixer per arrancar-les quan es pensen que m’han superat-enganyat. L’experiència de vida no me la pot robar ningú. Així faig amb els que m’envolten, sé qui m’estima, qui em voldria lluny, però el camí pot ser llarg i, com diu la cançó jo hi vaig a peu. Em consta que ens retrobarem, tots ens necessitem.
No vull ser pessimista però el futur serà complicat per a tothom. O fem pinya plegats o tothom ho passarà malament. Alguns de por, per tenir massa, allò que faltarà a la majoria per poder cobrir necessitats de subsistència per a ells i les seves famílies. Les màquines ens acabaran de robar la poca feina que tenim avui, S XXI, el de les grans tecnologíes que s’ha oblidat de la gent, de nosaltres, els sers humans.
Esperança? El retrobament de les persones, la conversa, la paraula, eina principal per a guanyar la llibertat, l’amistat. No oblidem mai que tots som el futur somniat, el de la gent que estima i es deixa estimar. Tots som ú… el primer i el darrer, blanc-nege-ros-de qualsevol país i llengua.
I Avui a la cuina de resistència:
Llenties amb arrós
INGREDIENTS: Una bona botifarra, llenties (dos grapats per comensal), dos grapats d’arrós, oli, sal, pebre, un porro, llorer dos grans d’all, una fulla de llorer i una pastanaga..
Sofregirem amb oli la butifarra tallada petita i la reservarem. Amb aquell oli hi sofregirem els alls el porro i la pastanaga tallats a trocets i deixarem a foc suau uns 20-30 minuts cassola tapada. Hi afegirem les llenties, l’arroç i aigua o brou -si en teniu- que ho cobreixi, sal i pebre. Foc suau una hora llarga
blog de Montserrat Ponsa 