Soc una enamorada del cel. Mira’l a l’hora que vulguis, sempre enganxa, més el capvespre amb llum i núvols que sovint t’enlluernen. Avui com molts capvespres he estat pendent del cel, de les clarors que varien accelerades, has de restar amatent a tot el què es produeix. És una llàstima, duren poc…
Ganes de que el dia l’allargui i la claror ens permeti bellugar-nos i passejar. En aquesta época ho hem de fer el matí i, a mi, em costa. Em llevo aviat però m’agrada enllestir coses imprescindibles de casa, sigui de compra, de roba, de cuina. La tarda m’agrada anar a caminar i ara es fa difícil, la fosca ho impedeix.
Malauradament el món es diria que va a la deriva. Urgeix recuperar el bon fer que hem demostrat tenir, sense vanalitats, prop dels que estimem i ens estimen. Tots ens necessitem.
S’apropen dies de grans records de vivències amb fills petits, il-lusions compartides amb els costums habituals de Nadal, Cap d’any, Reis. A casa nostra era una bogeria col.lectiva preparar el pessebre, el tió, els raïms, les campanades anunciant l’any, les cartes als mags, per arribar a aquella nit màgic dels Reis d’Orient.
Avui, ningú ho festeja com ho fèiem nosaltres en uns anys on no tot era possible per una famlia amb nou fills petits que confiaven amb els Mags. Records de vida que ajuden a seguir caminant…
nectem
blog de Montserrat Ponsa 