He recuperat una carta que vaig fer fa una pila d’anys per intentar dissuadir algú que anava a divorciar-se i tenia fills petits. Malauradament segueix essent un fet vigent.
Us heu adonat de quants nens van sempre a remolc d’una maleta? No és tan greu com no tenir sostre però estic convençuda de que aquest fet, deixarà petja al seu futur.
El goig de sentir-se a casa, prop de pares, germans, avis, tiets, cosins, es veu mermat pel fet de tenir de compartir la seva vida -quan els pares decideixen divorciar-se-, amb els nouvinguts en una nova llar, amb una nova familia i germans postissos.
Poc raonable i, a més a més han de trajinar la maleta amb la seva roba d’un cantó a l’altre, a manera de sers errants, “nòmades”, en terreys forans.
No podrien els pares estudiar una fòrmula per tal que tinguéssin l’imprescindible en un i altre domicili? Imagino que la majoria ja ho fan.
Ho trobo trist i ferragós. Recordaran, de manera especial, aquest anar i venir sempre amb la casa al damunt…
Hi ha coses dificils d’arreglar però per aquesta, només cal una mica de bona voluntad. Penseu vos-ho be abans de prendre decisions d’aquestes. Els vostres fills ho mereixen.
Son massa els que han hagut de modificar les seves vides-rutines prop dels progenitors incapaços de recuperar l’amor, que, no deuria haver existit mai….
La vida de familia ha de ser d’amor, no únicament de desig de qualsevol que t’enlluerni, en un moment d’obcecació. Si l’amor és present, mai voldran abandonar-lo. Estimar és entrega, voler el millor pels que tens prop teu no importa el preu: estimar i sentir-se estimat.
blog de Montserrat Ponsa 