La pandèmia ens ha confirmat com seria la vida sense parents i amics. Urgeix tenir-los a prop, discutir-divagar sobre qualsevol cosa, potser el sexe dels àngels, o les bestieses que fem ara, sobrats de temps.
Podem viure sense anar al cine, a teatre, a uns concerts que ens feien molta il-lusió, a passejar no importa on ni l’hora. Hem descobert lo positiu i allò negatiu de nosaltres mateixos i, hem fet propòsit d’esmena.
No corris, tenim prou temps! Feia anys que no sentia dir aquesta frase que ara sovinteja. Em recorda la meva infància quan teníem tot el temps del món, com solem dir avui.
Els que tenim certa edat i hem compartit la vida amb amics més grans hem quedat molt orfes. N’hem perdut alguns. Costarà recuperar la normalitat.
Ens han inoculat la por, el pitjor mal de la nostra societat dita civilitzada. Consti que no ho és.
Potser aquests lapsus de solituds ens haurà modificat costums i impregnat nous hàbits. Seria un gran revulsiu pel nostre món sumit a la disbauxa cercant allò que no es troba ni apareixerà mai.
Em demano que deuen pensar els infants que, quan va començar la Covid 19 no eren conscients del què passava, amb maneres de viure i fer coses diferents a les habituals? Com ho viuran quan recuperem la normalitat? Penso que mai tornarà a ser com abans.
Quan era petita s’escoltava un frase sovintejada: abans o després de la guerra… Pel futur de la humanitat serà abans o després de la Cóvid 19 que farà el seu camí. Confiem!
blog de Montserrat Ponsa 