A casa d’uns cosins, he recuperat records d’infantesa quan l’hivern, a casa meva l’hostal de El Pont de Vilomara encenien la llar de foc, única calefacció d’aquells temps de post guerra, ara convertida en deliciós luxe.
Quan el fred obliga, les llars de foc son espai per gaudir de família i amics. S’hi respira pau. Els espeternecs de les brases hi posen la música. Bellesa natural, sense enrenous ni brogit, únicament el de les brases quan es trenquen. Ajuden a pensar, a modificar idées i il-lusions davant les festes que s’apropen, que ja truquen a la porta.
Els carreres, plens de llum anuncien un Nadal un xic confós per la pandèmia que segueix atordint-nos sens mor d’acabar el seu maltracte als més dèbils: vells i delicats.
Fills petits que ho remenaven tot, que trobàvem el nen Jesús a la taulada del portal i el bou i la mula en el seu llitet o l’àngel tocant l’olla dels pastors que anàven a Betlem, descobreixes que el món ha fet un gir de molts graus i res és com abans, que imaginaves aquest portal amb pastors i reis que anaven a dorar aquell nen que un àngel els havia fet saber que havia nascut en una cova i i calia anr a trobar-lo.
Dates en les que tot eren especulacions: nen Jesús, pastors, Mags d’Orient, pessebre, molsa. Com ho manegurem enguany?
Algú s’ho creu? Jo, sí…
blog de Montserrat Ponsa 