Cada dia que passa ho tenim més complicat. Informació que no interessa a ningú però ens fan passar per bona, el món que se’n va en orris arrossegant com sempre els més desvalguts, és a dir a la majoria, que no poden abastar tot allò que la dita civilització els imposa: Si no ho fas, ets mal vist i arraconat… S’ha perdut l’alegria de viure al teu albur, sense que ningú marqui cap camí.
M’agradaria saber els pressupostos de la majoria de famílies que, sense que estigui al seu abast, han previst per enlluernar aquests dies, per tal que els seus fills, no siguin discordants dels seus amics. És normal? No, i mil vegades No.
Altre escenari discordant és el de les lluminaires. Si tots tenim cura amb la despesa de la llum, per què tanta disbauxa arreu de carrers i places? La llum és la que hem d’emanar nosaltres, la gent que volem ser feliços i viure amb pau prop de les nostres famílies i amics. Com diuen a Girona: poc anem be...
Els escenaris pautats per la societat -que ho mana tot-, no son els que convenen a moltes famílies que els costa arribar a final de mes i ara, arriba un valor afegit: les despeses en regals. Abans eren específics només pel dia de Reis.
Sí, és important festejar aquestes diades a taula, plegats, amb bones menges com sempre hem fet àdhuc quan tot escasejava. El gall dindi o els bon pollastres eren el centre de qualsevol menú familiar rera l’escudella i carn d’olla. Tothom s’hi lluia i feia sempre descobertes. Us heu adonat que l’escudella té un sabor diferent a cada llar? Fixeu-vos-hi, alguna cosa debem fer diferent. No és però el meu plat predilecte. Quan era petita era menja diària de totes les cases, naturalment sense tants aditaments com ara. Sí que tenia la pilota de carn picada, un troç de gallina i ossos que guardaven de la matança del porc i les verdures habituals. Em va costar fer escudella i carn d’olla, vaig quedar-ne tipa, quan la meva infància.
,
blog de Montserrat Ponsa 