Dia entranyable al meu poble El Pont de Vilomara, quan érem infants i ens ho creiem tot. Preparàvem enganyifes amb qualsevol bestiesa que embolicàvem amb trossos de paper i enviàvem a coneguts i amics. Fèiem llufes amb troços de paper o de roba on hi escribím o dibuixàvem qualsevol bestiesa i penjàvem a l’esquena de la gent, al carrer, amb ganxos de fil ferro que que havíem prerart. Calia enginy!
També els convocàvem a una reunió-trobada a l’ajuntament, en nom de l’alcalde, No cal dir que la majoria hi anava. També anunciàvem amb escrits -no existia el telèfon-, que arrivaba un xarlatan que portava roba especial, de mudar en dèiem, per anar a la festa de cap d’any, on menjar-nos el raïm plegats. O que el senyor metge aíxí li dèiem al Dr Fco Barbero en convocava per vacunar-nos.
Ell va sustituïr com alcalde al meu pare, nomenat a l’entrada dels nacionals -sempre vaig sentir forta admiració per ell-. Sabía qui éren els que van assassinar al seu pare -meu avi Esteve- i a dos oncles de ma mare durant aquella guerra tant incivil que va fer molts estralls. Mai va prendre represàlies com d’altres.
Guardo grans records de jocs, de manera especial a cuc amagar. Consistia a entrar i amgar.nos dins les cases del poble a entrada de fosc. Tothom tenia les portes obertes. No feien com ara que tothom tanca amb clau i forrellat com dèim vulgarment. Ens recomanaven de fer bondat, paraula nostrada per a dir portar-se be arreu i amb tothom.
Quan s’acostaven els Reis Mags d’Orient, que ho sabien tot i ens ecoltaven, sentíem certa paor. A mi no em van portar mai una bicicleta de dues rodes… Vaig arribar a creure,m que deuria ser una nena malvada. Me la van quedar a deure. Va ser el primer regal que jo vaig fer als meus fills quan ens la van demanar, sense esperar els Mags.
blog de Montserrat Ponsa 