La celebració és una amalgama de tradicions populars, romanes i cristianes
Roger Costa
Les llufes són dones encantades que viuen amagades a les muntanyes i als boscos del nostre país, responsables, entre altres fenòmens inexplicables, dels ecos que ens retornen quan cridem en aquests paratges. Caterina Albert contà a ‘Solitud’, per primera vegada en la literatura culta catalana, què eren aquestes criatures. Ho va fer per boca d’un pastor: «La primera d’aquelles rondalles que la Mila li oí contar, fou la de les Llufes: […] Perquè has de sebre que les encantades eren una llei de gent molt divertida i agradada de follejar amb el jovent». La seva aparença és incerta, volàtil, indefinida. De naturalesa enginyosa, a aquests éssers els agrada de tant en tant fotre el pèl als incauts, als càndids, sobretot a l’entorn de l’acabament de l’any. En la contalla de Solitud, es riuen d’un vell que «era innocent com un infant de cria, i tot s’ho hauria pensat fora que en el món passés cosa amb macadura de malicia o d’enginy secret». Les llufes són així.
blog de Montserrat Ponsa 