Ja fa massa que dura aquesta maleïda pandèmia que ens té, enclaustrats a casa sense poder fer vida normal. S’hi suma ara el fred, que no soporto, i em fa sentir captiva de la por que ens han estat inculcant als més grans.
Soc persona de carrer, de trobar-me amb parents i amics fet que ara és molt restrictiu. D’anar al cine o a teatre, a passejar per Granollers o per La Garriga. Si dura aquest malviure, acabarem sense saber mantenir una conversa per no estar prou al dia del què passa. Em costa mirar la TV.
Demà farà un any que va nevar, Puiggraciós estava ple de neu, amb molts pares i fills gaudint d’aquella neu que, sortosament va durar poc. No estem avesats a circular amb cadenes i no és prudent bellugar-se.
blog de Montserrat Ponsa 