Costa acceptar, de manera especial als més grans, que hem de fer molta bondat si no volem posar nos en risc d’atrapar la maleïda Covid-19, que està fent molts estralls. Sembla que els vacunats ho passen més suau o no ho agafen. Confíem!
Estar apartats de parents i amics costa. Poder-los sentir només pel telèfon, és dur. Quina sort tenim, però, d’aquesta excepció. Ens coneixerem quan ens retrobem? Dos anys son molts anys pels que tenim certes edats. Costarà recuperar la vida d’abans de la pandèmia, quan entràvem i sortíem sense horaris establerts.
Trobo a faltar anar al Teatre de Ponent, al cine, a passejar per Granollers, ciutat que estimo, on vaig passar els millors anys de la meva vida quan gairebé res era possible, amb fills petits i una gran marit. Son records que ara, ajuden a viure
blog de Montserrat Ponsa 