La pandèmia ens ha portat a una frívola monotonia. Pocs contactes, poques trobades, poques visites no fos cas que… Tinc clar que és el pitjor mal que ens afecta, de manera especial als més grans. No surtis, no vagis on hi hagi molt personal.
De forma paulatina urgeix recuperar les nostres maneres de fer, de ser, de viure prop dels que estimem i ens estimen o, acabarem enraonant sols, explicant nos a nosaltres mateixos alló que ens agradaria fer però, vet aquí que la nostra edat no ho permet.
Trobar te amb parents i amics, compartir vivències il-lusions, temes a resoldre possiblement conjuntament més fàcil, però els més grans ho tenim vetat. No us heu trobat en algún moment enraonant sols? Jo sí… Una manera com altre de fer el què t’agradaria, explicar-li a algú alló que et passa però… no permés...
Fer bondat no vol dir perdre el seny i fer coses que no toquen. Avui he dinat amb una amiga a un restaurant i ens hem explicat vida i miracles. Situació reconfortant quan gairebé tot falla… gràcies amiga!
blog de Montserrat Ponsa 