Aquest temps de confinament serveix, entre moltes altres raons, per recuperar records de vida, aquells que et venen al cap i revius vuitanta anys després. M’agradaria recuperar aquella manera de viure senzilla de quan res era fàcil i tot ens feia il.lusió. Quan veus la manera de comportar-se de molts, en aquests moments, venen ganes de plorar. Érem feliços amb poc, no com ara que tot ha de ser grandiloqüent.
Viure en un poble petit com el meu, on tothom és coneixia i ajudava, és quelcom inimaginable avui, quan tothom va a la seva, sense enconamar-se ni a Deu ni al diable, com es diu vulgarment. Consti que existien ja enveges d’aquells que es consideraven superiors, sense ser ho. Sabíem qui eren , intentàvem evitar rencúnies. Recordo els mestres, el dels nois i la de les nenes. Les sortides al pati on coincidíem. Eren molt bona gent. Estmaven la seva feina i sabien encomanar-la.
Com ho recordaran els nostres nets, passats els anys? La vida ha canviat. Massa pressa, massa exigències.
blog de Montserrat Ponsa 