És l’únic que no falla darrerament quan tot està molt complicat per la pandèmia que ens reté de moltes sortides. Imagino com ho passen aquells que no tenen cap dèria. Jo gaudeixo d’escriure, de passejar prop de casa, del sol que fa dies no ens abandona. De la claror del dia que poc a poc es va recuperant.
De les visites de fills i de les seves trucades. De l’esperança de saber que estem arribant al final, no pot durar sempre. Ja li toca marxar lluny on no trobi ningú per atacar i puguem seguir les nostres vides sense temor d’emmalaltir, si sortim on hi ha gent.
El sol ajuda a fer-te sentir esperançat. Amb el dia més llarg, el sol, cada dia escalfa més. Em costa d’entendre com poden viure les persones de països on no el veuen. Gràcies sol!!!
blog de Montserrat Ponsa 