La Cóvid 19 ens ha ensenyat a viure en solitut, quelcom inusual per alguns entre els quals em compto. Res com la companyia de parents i amics! Ara ens hem de conformar amb el telèfon i els records de vida que hem anat acumulat en aquest maleït temps de pandèmia que, sembla que s’hi troba be i no te ganes d’anar se’n lluny.
A tots ens agrada romandre sols potser unes hores però NO obligades com ara, al menys pel que fa a mi. M’agrada trobar parents i amics, conversar sobre lo diví i lo humà segons moments i circumstàncies. La maleïda pandèmia obliga a la solitut, ja massa sovintejada. Tenim molt a fer: llegir, escriure però, ens falta escoltar, enraonar, aquests dons preuats que tenim les persones i, sovint, no agraïm prou.
Tens ganes d’estar sol quan en tens ganes però NO obligades per imposicions de vida, de salut, de manera especial els més grans. Xerrar, conversar amb parents i amics és sempre una festa i ara, quan tot ens és negat o, al menys controlat ho trobem a faltar. Ganes de fer gran festa quan toqui la simfonia final, que confiem sigui aviat
blog de Montserrat Ponsa 