Amics, amigues
Segueixo al peu de canó i això vol dir que dispararé alguna canonada amb bomba de dispersió, de dispersió de mots. Els temes: Parlament de Catalunya, Congrés dels Diputats (Madrid) i Ucraïna.
Avui s’han consumat al “nostre” Parlament tot un seguit de fets vergonyosos. Després de l’escàndol dels funcionaris que cobraven, i segueixen cobrant, sense treballar, s’hi ha solapat el cas del diputat de la CUP i vicepresident de la Mesa, Pau Juvillà. Aquest va ser sentenciat per la Junta Electoral Central a una pena que comportava la seva inhabilitació com a diputat. De primer cal tenir en compte que la dita JEC, segons la majoria de juristes, és un òrgan administratiu que no hauria de tenir competències en l’àrea penal, però sembla que se les atorga i ningú no diu res. Espero, no ho sé, que el Parlament hagi interposat un recurs al “justicier” Tribunal Supremo, que fallaria el que tots sabem. Resulta que la condemna a Juvillà és per no haver despenjat del seu despatx de regidor de la Paeria de Lleida uns llaços grocs durant una campanya electoral. Els llaços grocs són un símbol partidista?
La presidenta del Parlament, Laura Borràs, a la qual admiro com a persona de cultura, semblava que es resistia a retirar l’escó a Juvillà. Qui és un òrgan administratiu com la JEC per inhabilitar un diputat que ha estat elegit democràticament pel poble de Catalunya? Jo ja observava aquests darrers dies que la presidenta Borràs havia perdut el somriure. Crec que no n’hi havia per menys. Entre els funcionaris que cobren sense treballar i les pressions de la JEC i… qui sap quantes més, Laura Borràs devia enyorar aquells dies a la universitat quan escrivia uns llibres excel·lents sobre la lectura.
És clar, en política no saps mai el que es cou entre bastidors, però un servidor confiava en que la presidenta Borràs tindria més coratge que el que va demostrar el seu antecessor en la Presidència, Roger Torrent, quan per un cas semblant va retirar l’escó a l’aleshores president de la Generalitat Quim Torra. Dins de la foscor del cas el resultat ha estat el mateix, a Pau Juvillà no se li ha admès la delegació de vot, tant justificada
com podria haver estat donant-se el cas d’estar ingressat en un hospital i tristament de debò. Tot això amb el greuge afegit de que en la votació del cas, avui mateix, l’independentisme a tornat a posar de manifest la seva divisió. La CUP és normal que hi votés en contra, ERC a favor amb coherència amb el que en el seu dia va fer el seu diputat-president Roger Torrent, i Junts és el partit de Laura Borràs. Sí ja ho sé, Carme Forcadell va tenir el coratge que s’ha de tenir i mira com va acabar; per mi tot un exemple enfront de Torrent i Borràs. Per aquest camí no aconseguirem mai la independència ni competències menors. Vergonya! No arrisquem res; molt bla, bla, bla i prou!
I, la sessió d’avui al Congrés de Madrid? Una altra carnavalada; s’han avançat a les dates. Jo tenia dubtes sobre la conveniència de votar sí o no a la proposta de Decret sobre la Reforma de la llei Laboral del PP. Govern, sindicats i la patronal CEOE (CEOE, que quedi clar) s’havien posat d’acord i això donava a aquesta reforma uns aires de consens. Però, gràcies a les justificacions del vot en contra dels independentistes catalans al Congrés i dels partits bascos, se m’han obert els ulls. No tan sols els partits, sinó les institucions catalanes afectades per aquesta llei no havien estat consultades i Catalunya encara pinta bastant en l’economia i el treball dins l’Estat espanyol. Políticament ja hem vist que res. Quan en sortirem?
La diputada de Junts, Míriam Nogueres, que sempre m’havia semblat una mica “pija”, m’ha obert del tot els ulls. M’ha passat al revés que amb Laura Borràs. Nogueres ha posat xifres a la ignorància i despit que el govern espanyol ha demostrat envers la immensa majoria d’empreses, treballadors i autònoms catalans. Les PIMES catalanes aporten un 60% del PIB català i un 99,8% de les empreses catalanes, amb els seus treballadors i els nostres autònoms han estat menystinguts. Per més “inri”, aquest decret no retorna a Catalunya les competències sobre Treball, com és la negociació col·lectiva, que li va robar el PP amb la seva llei. Endemés hi ha un agreujant que, malauradament, demostra com va la política. “Unidas Podemos” va amenaçar ERC que si no votava la “seva” Reforma Laboral això tindria conseqüències al Parlament Català per via de “En Comú Podem”. Os sigui, que hi ha partits que no voten segons la bondat de les lleis o resolucions que es presenten als parlaments, sinó en funció dels tripijocs amb el bescanvi de “cromos”.
La “carnavalada” anticipada del Congrés ha acabat amb el ridícul d’un diputat del PP que volia votar en contra del Decret i resulta que ho ha fet a favor i, aquest vot ha permès al govern de coalició més “progressista de la historia” guanyar la votació. No em negareu que tot plegat és més penós que pintoresc.
Catalunya no té altra sortida que la independència. Sí, un 52%, però alguns encara estan als llimbs. Ho veiem cada dia i des de fa molts anys. A què esperem? A què esperen els partits i polítics independentistes que hem elegit democràticament a comprometre’s amb la llibertat? Patriotisme? Sí, ens fa molta falta.
He dit que parlaria d’Ucraïna i ho faré amb poques paraules. No em vull fer el “conserva”, però si els EEUU i l’OTAN no haguessin plantat cara a Putin, Ucraïna ara ja estaria envaïda per l’exèrcit rus. Jo també soc partidari de la diplomàcia, de la negociació, de la pau! Però, sovint, ensenyant les dents també s’aconsegueix la PAU. No sé si els nostres polítics, els catalans de veritat, ho entenen això. Si no hi ha coratge no hi haurà llibertat, ni República Catalana.
blog de Montserrat Ponsa 