Josep Laporte i Salas. 18/03/1922 Reus – Barcelona, 15/02/2005]

Metge, polític, gestor i acadèmic, amic

El meu record i homenatge a l’amic que ens va ajudar a caminar per aquest món sense desesperar-nos. Grans records de vida m’acompanyen. M’hauria agradat no ens hagués deixat tant aviat. Sempre al cor malgrat, han passat ja disset anys de la seva partida més enllà de les estrelles on tot és net i clar.

Reprodueixo aquest recull de la seva vida interessant. Gràcies Josep, fins aviat…

De 1939 a 1945, estudia a la Facultat de Medicina de Barcelona i obté el premi extraordinari de doctorat. Des del 1947, treballa a la càtedra de Farmacologia del professor Garcia Valdecasas i a partir del 1958 esdevé professor adjunt fins que guanya les oposicions a la càtedra d’aquesta disciplina a la Facultat de Medicina de Cadis (1967). Més endavant, es trasllada a la Universitat de València, alhora que ja col·labora amb la Universitat Autònoma de Barcelona i s’incorpora plenament l’any 1970, n’és el rector des del 1976 al 1980. Durant anys, fa compatible la seva dedicació a la càtedra de Farmacologia amb la seva feina a la indústria farmacèutica.

Laporte ostenta la presidència de diferents institucions catalanes: de 1970 a 1974, l’Acadèmia de Ciències Mediques de Catalunya i de Balears on continua la catalanització de les seves publicacions, iniciada abans per Josep Alsina. També, presideix l’Onzè Congrés de Metges i Biòlegs de Llengua Catalana, celebrat a Reus el 1980, la Reial Acadèmia de Medicina de Catalunya de 1993 a 2002 i l’Institut d’Estudis Catalans del 2002 al 2005.

De 1980 a 1988, exerceix de Conseller de Sanitat i Seguretat Social de la Generalitat de Catalunya i duu a terme la primera reforma sanitària que suposa la construcció de nombrosos centres d’assistència primària, el pla comarcal d’hospitals i la primera campanya antitabac. Entre 1988 i 1992, és nomenat Conseller d’Ensenyament. En el curs d’aquests quatre anys, es creen les Universitats de Girona, Lleida i Reus-Tarragona.

El seu darrer càrrec públic és el de primer Comissionat per a les Universitats i Recerca que afronta una nova configuració territorial d’universitats. Crea la Universitat Pompeu Fabra (UPF) i la Universitat Oberta de Catalunya (UOC).

La seva tasca en el camp de la salut i l’ensenyament és reconeguda amb diferents premis i nomenaments: Premi Jordi Gol de l’Acadèmia de Ciències Mèdiques i de la Salut de Catalunya i de Balears (1995), Premi d’Honor Jaume I (1996), Creu de Sant Jordi (1996), Honoris Causa de la UOC (2003); membre d’Honor de l’Institut Mèdico-famacèutic de Catalunya; Membre de la M.I.A. i president de la Fundació Gestió Sanitària de l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau (1993-2002); Fill Il·lustre de Reus; Comandeur de l’Ordre de Les Palmes Acadèmiques, del Govern francès; Membre de la Junta Directiva de Tribuna Barcelona; avaluador i jurat de la Fundació March per la concessió de beques de postgrau, entre d’altres responsabilitats.

Mor als 82 anys d’una aturada cardiorespiratòria poc abans de presentar un informe sobre el canvi climàtic a Catalunya, editat per l’IEC, al Palau de la Generalitat de Catalunya.

Deja una respuesta

Por favor, inicia sesión con uno de estos métodos para publicar tu comentario:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Salir /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Salir /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Salir /  Cambiar )

Conectando a %s

Este sitio usa Akismet para reducir el spam. Aprende cómo se procesan los datos de tus comentarios.

A %d blogueros les gusta esto: