No dic que s’hagi acabat, penso des del primer moment que ha vingut per quedar-se i haurem d’esforçar-nos a conviure-hi, ara que ja li hem pres una mica la mida i la seva maldat. El seu objectiu primordial és d’acabar amb els més vells i les persones delicades. Som un gran destorb per a tot, ja que segons una gran majoria no produïm no treballem, gastem…
És cert que alguns, entre els qual em compto, no seguim ordres dels de dalt de tot de l’economia quan dicten: gasta, compra, viatja, fes veure que estàs malalt, no vagis a la feina, total cobraràs una mica menys però, aprofita.ho per a fer feinetes. Et sortirà més favorable. On s’és vist! Alguns hem treballat tota la vida i, sabeu? Mai hem cobrat per fer res i, consti, que hem fet coses aprofitables.
Què hem aprés d’aquest tràngol? De manera primordial el valor de l’amistat, la necessitat d’enraonar i compartir taula i paraula amb aquells que estimem i ens estimen, per a poder decidir, plegats el futur que volem, que ens agradaria i, hem de dibuixar, quan res és fàcil com abans. Més que mai ens necessitem propers els uns dels altres per tal que ningú hagi de romandre sol, rera una vida dedicada a tothom.
N’haurem tret profit? Alguns sabem des de sempre on volem anar, com fer-ho per arribar-hi però, el món és tant cambiant i els ciutadans també, que fa que sigui costarut. Malauradament no és el dictat social el que ho mana, Cadascú, des de la seva situació personal l’ha de saber trobar deixant de banda allò que a molts-massa preocupa: i què diran?
Si fas les coses com Deu mana, estigues tranquil! Que tothom pensi el què li surti dels nassos! Mai m’ha frenat pensar què diran, què pensaran, un dels esculls que arrosseguen a massa gent, àdhuc aquells que mai havies imaginat. Maleïda por de què pensaran si fas el que consideres pertinen a cada moment de la vida que, no cal dir, modifica l’edad. No me n’arrepenteixo.
blog de Montserrat Ponsa 
Debe estar conectado para enviar un comentario.