Costa acceptar la mort dels amics, més encara quan és per duplicat. La Carme Duran – vídua de Marcel Galobart- ens va de deixar de forma sobtada, d’aquella manera que a tots ens agradaria, sense malaltia, acompanyada de fills i nets, com si la mort fos el què segueix a la vida, malgrat no vulguem entendre-ho.
Poques hores després va morir el seu fill Jaume, delicat, temps ha, però que ha estat sempre al seu cotat. Quina sort ha tingut la Carme, merescuda, però no sempre reconeguda. Segur que ambdós gaudeixen ja de la companyia dels sants i parents que els han precedit.
La bona gent, la que no fa soroll però sí fa feina a favor dels que els necessiten no haurien de morir mai. Em ve també a la memòria el seu pare, senzill i treballador, home d’una gran fe i esperança que, juntament amb la Carme, van saber-la transmetre al seus fills i nets.
Era un goig sentir-los parlar, compartíem moltes activitats, de manera especial a l’entorn del Santuari de Puiggraciós, tot i que ens coneixíem d’anys ha, d’activitats culturals-cíviques amb el meu espòs Oriol i altres companys.
Segur que, la Carme i el Marcel gaudeixen de lloc especial al cel, guanyat sense fer remor ni enrenou, dia a dia, ajudant i perseverant amb el be, cercant l’esperança prop dels que els van precedir.
Mai us oblidarem! Recordeu-vos de nosaltres els que seguim caminant vers aquesta llum que vosaltres ja heu trobat. Gràcies Carme, gràcies Jaume. Us sentim propers. Sé que ens retrobarem.
Montserrat Ponsa , març 2022
blog de Montserrat Ponsa 