Els que hem viscut sempre en família llarga, costa assimilar estar sol. La Covid 19 ha estat i segueix essent per a mi un malson. Acabes enraonant sola, com si algú t’escoltés. La TV mai ha estat de la meva devoció, ara, però, la reviso, per si quelcom em pot interessar. Poc! Ho intento però, sovint, he de tancar-la. Podrien fer coses a l’abast de tothom, oi?
Segueix el temps primaveral que fa témer pluges inadequades a a qualsevol moment. No ens convenen més malvestats, la pandèmia ens ha colpit a tothom, de manera especial als més grans. Ens han inoculat la por, el pitjor verí possible. Volem recuperar la vida quotidiana, les trobades amb parents i amics, els museus i els concerts. Anar de compres si cal sense temor de cap verí.
El temps també ha fet un gir i, no ens agraden aquestes temperatures primaverals gairebé estiuenques, son parentes de malvestats. Sí m’agrada anar a caminar, al cine, a concerts, potser simplement a fer una orxata o una cervesa sense el risc amenaçant.
Recordo temps passats, quan les epidèmies abundaven i eren el terror de petits i grans. Enlloc d’avançar retrocedim. Ens ha fet aprendre de què suposa la solitud, enraonar sola potser sabent que ningú t’escolta. Em costa després de viure amb una llarguíssima família de totes edats.
Sort que m’agrada llegir i escriure, no però mirar la petita pantalla que, podrien esmerçar s hi per ajudar. Els més grans, per què no dir-ho, tenim por.
blog de Montserrat Ponsa 