Com s’ho maneguen els que viuen en llocs freds? El fred m’atordeix, soc incapaç de fer activitats prescindibles com solo fer quan el bon temps ens acompanya. No son els anys el problema, sempre he estat amant de la calor. A l’estiu tota cuca viu és un lema encertat, més fàcil per a moure’s. Lleugera de roba, no em perdo mai res.
Altre problema és la por a la foscor que, poc a poc he superat. M’agrada la llum, la fosca no és per a mi bona companyia, no és del meu agrat. Vaig a caminar cada dia, no m’ importa la calor, sí però el fred que em deixa la cara i les mans fora de combat. Em ve el record de la iaia Margarida que, estiu i hivern, anava arremangada de mànigues i em recriminava amb altra paraula d’aquells temps : no tens virtut, frase molt utilitzada anys enrere quan algú tenia més fred del compte o no era capaç d’espavilar se en determinades coses, amb les quals la vida ens posa a prova.
Mans fredes, peus freds, ningú m’ha sabut explicar mai a què es degut aquest patiment. No és agradable que, quan saludes algú et digui: quines mans tant fredes… Si algú em pot donar el remei, resto expectant. Si li demanes a al metge se n riu i, tot recriminant te diu: necessites activar-te! Consti que estic activada des que em llevo de bona hora el matí fins tard que me’n vaig a joc com diuen també al meu poble per indicar que van a dormir.
Dies com el d’avui, dilluns 7 de març, em deixen el cor glaçat pensant amb tants i tants sense sostre, sense feina, sense un plat de menjar per donar als seus fills i avis…mentre d’altres malbaraten i llencen sobres amb les que algunes famílies viurien una setmana. No parlem de calefacció, ni un foc a terra com teníem en temps passats quan jo era petita, rera la guerra incivil del 1937 any que jo vaig néixer, justament el 9 de març arran de mitjanit assistida per la iaia Margarida, que era la que ajudava a parir a les dones del meu poble El Pont de Vilomara.
Guerra civil, pare i oncles amagats després que assassinessin meu avi i dos oncles de la meva mare. Batalletes malèvoles fruit del moment, enveges i rancúnies de poble petit envers el meu avi que menava les terres de l’amo, un senyor de Valladolid amo i senyor de vides i bens. Vaig ser la joguina d’uns i altres, tots sota el sostre de l’hostal, a una banda la meva família, a l’altra el comitè anarquista. Jo la nineta dels ulls d’uns i altres.
Sempre he estat convençuda de que la veritat no està mai d’una sola banda, està repartida. El que passa és que alguns, massa, no saben trobar-la i exercir-la. El dilema segueix vigent.
I avui, a la cuina de resistència
Pa amb xocolata
Unes torrades de pa normal amb xocolata, no importa l’hora del dia i, xocolata Nestlé postres -negra- sempre. Pot ser també xocolata desfeta amb aigua, acompanyada de torrades untades amb mantega. O, simplement pa sucat amb oli i xocolata.
Jo esmorzo cada dia dues llesques torrades, untades amb mantega amb melmelada de taronja amarga. Al menys un dia a la setmana m’agrada fer xocolata desfeta amb aigua, intentant trobar l’espessor necessària. O per berenar o per menjar a mig matí acompanyant un calé tallat, a casa. O abans d’anar a dormir amb una aigua d’herbes que deien al meu poble, les que més t’agradin per acompanyar un trocet de xocolata. Ajuden el son!
blog de Montserrat Ponsa 
Debe estar conectado para enviar un comentario.