Com deuen sentir-se les persones que viuen, en aquests moments el trasbals de la guerra. Homes al front, avis/es desconsolats, mares intentant que el drama no afecti més del compte als seus fills, de manera especial als més joves que no entenen els motius de cap confrontació i que poden ser portadores de morts.
Com deuen resistir, de manera obligada les esposes dels que, per força, han hagut de marxar obligats a defensar allò que anomenen la pàtria que no saben ni què significa. No crec que tampoc ho sàpiguen aquells que, sense cap mena d’excusa, difressats-guarnits amb un uniforme car, més que cap peca de roba mai li hagi costat, hagin d’abandonar familia-feina-llar per a defensar -només uns pocs saben què- allò que els hi omplirà les butxaques.
Imagino la ràbia que senten davant la població més gran que, gràcies a viure com deu mana hem arribat a vells i, ara, tenen la sensació que som un destorb que s’han de trure de sobre com sigui. Ja s’ho trobaran quan descobreixin la falta que els farem quan ens foragitin món enllà.
La paraula, com sempre, és la única eina remei per a posar fi a tanta malastruga. El remei urgent passa per la paraula, com sempre, per tal que tothom conegui el seu rol, en aquesta vida i decideixi posar hi ordre. la societat ho necessita i nosaltres els homes-dones, petits-grans-vells posem fil a l’agullu i comencem a broda el futur que, a partir d’ara endagarem si volem que la vida sobre la terra seguieixi el seu caminar, cadscú amb el farcell que li han preparat i ha de descobrir quin és.
blog de Montserrat Ponsa 