Així ho deien les iaies quan érem petits. Intentaven no relliscar mateixos paranys que van caure l’any anterior i la veritat és que sovint reeixien. Potser perquè la meva iaia era molt especial, va tenir d’espavilar-se des que era una nena que va perdre la mare i va viure i va acomboiar pare i germans que vivien a pagès. Li calia caminar molt per a tot: anar a comprar al poble, a vendre a la plaça els seus productes. Ara, que ho tenim tot a ma, ens queixem sempre.
A vegades penso que, en un futur no llunyà, ningú sabrà caminar i molts, ni tant sols parlar, abocats a l’ostracisme i comoditats dominants que els tenen enganxats i no saben fer res de propi impuls. Fa esgarrifar el conformisme, vici dominant. Segon diu el refrany Per no fer res no passa res… però mai m’ho he cregut. Sí que passa i és lamentable!
Activem-nos! No deixem que la pandèmia ens arrossegui on vol. Si no tenim ganes de…. doncs no ho fem. Siguem raonables! Aprofitem el temps per instruir-nos, muntem grups, equips de gent via mail amb propostes i, si cal jocs per compartir ni que sigui des de la distància. No deixem que ens arrossegui la mandra ni la vergonya de demanar-ho.
Llegim i comentem les lectures. Els que sou artistes dibuixeu i pinteu! Quan acabi aquest malson que ara ens atordeix, podem fer públics els nostres treballs siguin de la mena que siguin: lectures, articles, poesies, brodats, ganxet, mitja. Imagino lo que pot sortir d’un projecte comú. Som-hi? Algú se n’hauria de responsabilitzar. Us animeu?
blog de Montserrat Ponsa 